Fer un forat

Vaig fer un forat amb les meves pròpies mans, en un racó de mi mateix impossible de trobar. Una petita drecera entre la consciència i les il·lusions. A tocar entre els records i les esperances.

Hi passava llargues estones, els dies més tranquils. Quan l’angoixa venia a buscar-me, jo m’amagava ben al fons de tot. I a vegades, a la feina o en un sopar, la gent que em parlava —mirant-me directament als ulls— no sabia que jo ja no hi era, allà, que m’havia refugiat dins el meu forat.

S’hi estava tan bé, allà dins, que a mesura que en sortia pel motiu que fos —parlar amb els amics o conèixer algú que valgués la pena—, tot em semblava poc o tot em semblava massa. A vegades em ferien els comentaris sincers dels meus amics, a vegades em decebia quan buscava parelles que no tinguessin forats on amagar-se.

Com a bon abanderat d’una causa, reclamava als altres allò que jo no podia oferir. I de mica en mica, sortir del forat em semblava viure a la intempèrie, i vaig continuar cavant amb les meves pròpies mans sense saber quin era el final, convençut que tard o d’hora arribaria al meu principi.