Les esdrúixoles

L’autora volia escriure un conte per reivindicar les paraules esdrúixoles.

No es fan servir gaire i hi tenen tot el dret. Són màgiques, líriques, magnífiques, esotèriques…

Però just quan la primera lletra tacava el paper digital de la pantalla, va rebre un comunicat de les paraules planes, indignades pel poc paper que tenen en la majoria de relats.

—Com que no som ni agudes, ni esdrúixoles, com que som terra de ningú, som el germà mitjà, som les normals, som les amigues simpàtiques (de les esdrúixoles), doncs això… som de ningú. DE NINGÚ.

I estaven tan indignades que es van atrevir amb les majúscules.

L’autora va dubtar.

Escriure, al capdavall, és dubtar.

Però tenien raó. I va entendre que el col·lectiu de les paraules planes també mereixia un reconeixement. I encara que li exigiria molt d’esforç i massa imaginació, escriuria dos contes. Un per cada.

I aleshores, enmig del relat, barallant-se amb una frase subordinada, es va adonar que això podia ser una ofensa per a les paraules agudes.

Ai, les paraules agudes.

I, pitjor encara, si l’autora feia un examen de consciència, amb la seva voluntat indecent d’escriure, havia utilitzat les síl·labes com un instrument més, sense respectar els drets d’un col·lectiu menut de per si. Tractat sempre a la babalà.

I si l’escric només en monosíl·labs? No, podria semblar sil·labicofòbica.

I si no l’escric però el dibuixo? Les preguntes ens espanten.

Quan l’autora va ser conscient del poder irreductible de la ficció, es va quedar sense paraules. Bategava el cursor damunt de la pantalla esperant alguna lletra per alimentar-se.

Tic-tac.

No t’atreviràs amb les onomatopeies? La valentia, si us plau, sempre per als altres.

Aleshores l’autora, després de meditar-ho molt, va deixar la pàgina en blanc.

Lluny de calmar les crítiques, va rebre una citació judicial per incitar a l’odi silenciós.