Ells

Havia preparat amb la impaciència del primer dia un sopar —no ens atrevíem a dir-ne romàntic— a casa.

Era la primera vegada que la Maribel coneixeria el meu pis, la meva distribució, els meus llibres, els meus mobles… i volia que no fallés cap detall.

Però abans d’acabar la primera copa i començar amb un llenguado a la planxa deliciós, se’n va anar la llum.

Imagineu el ridícul de buscar-nos a les palpentes.

Vaig sortir al replà i, de sobte, vaig tornar-me en el meu pare quan vaig pronunciar l’atàvica sentència de:

No és nostra, la culpa és d’ells.

Mai no vam saber qui eren ells.

Però la Maribel, potser perquè feia poc que ens coneixíem, va riure. I el seu riure va encomanar el meu. I va proposar que molt millor sopar a les fosques i, encara que tornés la llum, quedar-nos ja a les fosques.

I aquella nit es van fer malbé els aliments del congelador i ens vam fer molt bé perseguint-nos pel pis.

Quan no la trobava, la perseguia pel riure.

I ens va agradar tant aquella experiència, que ara quan ens trobem a plena llum del dia o il·luminats per alguna bombeta d’obsolescència programada, sentim una barreja de vergonya i tristesa.

Tornem a ser aquells desconeguts d’abans del sopar.

Així que ens hem donat de baixa de la companyia de la llum i ara mateix som més rics, més foscos i més nosaltres.