Llenya

Ara que es fa fosc tan aviat hauria d’afanyar-me per trobar el lloc exacte. Juraria que hi vaig deixar un munt de pedres i un tros de roba vermella. Tantes vegades he caminat fins aquí, a ple sol, o de nit, tantes vegades m’he perdut entre els arbres que a hores d’ara és impossible refer el camí, perquè el vent ha escombrat la neu i les petjades s’han esborrat.

I si algú m’hagués jurat que avui travessaria el bosc de matinada carregada amb una destral i que el buscaria amb aquesta ànsia —que és tan grossa que no m’hi cap—, no m’ho hauria cregut, perquè molts anys abans, després de creuar-nos tantes vegades pels carrers i no veure’ns, de comprar a les mateixes botigues i saludar-nos amb monosíl·labs, jo per a ell només era una dona de quaranta-i-tants tenyida i atrafegada, i ell, per a mi, simplement no existia.

Cap dels dos no sospitàvem, tants nadals enrere, que aquella estació nevada i el tren que arribava quinze minuts tard podien trasbalsar-nos tant. Cap dels dos podíem saber llavors que compartíem el plaer i la tristesa de no tenir biografia, ni una foto digna d’un comentari, cap anècdota exagerada: jo, casada i amb un fill adolescent, com cada divendres tornava de la feina prometent-me que dilluns a primera hora renunciaria a tot. Ell, divorciat i amb problemes d’esquena, en arribar a casa aquell mateix vespre s’asseuria davant de l’ordinador per comprar un bitllet d’última hora i volar cap a alguna illa remota.

Així hauria d’haver anat, si no fos perquè el vaig mirar de reüll a l’andana, i abrigat i amb el telèfon mòbil que li il·luminava la cara, rient, em va semblar un home qualsevol, i suposo que això —malgrat que pugui semblar impossible— el feia diferent.

I quan el tren va arribar, cadascú per la seva banda va pujar al vagó, i l’atzar —indispensable per sobreviure— ens va fer seure l’un al costat de l’altre. Ell llegia una novel·la negra i de tant en tant, mentre passava les pàgines, se li escapava un llarg lament. I així el vagó s’omplia i així el vagó es va anar buidant. Però quan només quedàvem ell i jo, i els llums fluorescents xocaven amb la negror de les finestres, el tren es va aturar enmig d’un túnel. Semblava una aturada de rigor, «a vegades passa, esperen un altre tren que ha d’avançar-nos», em va voler tranquil·litzar. Aleshores no vaig adonar-me’n, però era la primera frase que em dedicava i em va semblar la frase més estúpida del món.

—Tinc pressa —li vaig respondre jo, sense tenir en compte que també podia batre el rècord mundial de les frases estúpides.

I el tren va continuar aturat com si fóssim en una via morta. Vaig mirar el rellotge un parell de vegades i ell va tancar el llibre. Ens hauríem pogut quedar allà tota la nit, abrigats fins a les orelles, però el fred començava a filtrar-se a través dels vidres. Vam treure el cap i vam buscar entre els vagons si hi havia ningú més: ni rastre.

Completament sols.

—Què farem? —li vaig demanar sense gaires alternatives.

—Sortir. —Responia les preguntes com si tots els divendres d’hivern els dediqués a passar l’estona atrapat enmig del no-res.

Em va agafar de la mà i em va ajudar a baixar les escales perquè no m’embrutés la jaqueta vermella que tant m’agradava. No teníem cap llanterna, però ell —tan segur d’ell mateix— deia que se sabia el camí de memòria; il·luminava les passes amb el telèfon i l’eco de les sabates ressonava a les parets del túnel.

Durant aquell breu trajecte a les fosques, cadascú va imaginar qui era l’altre. Com ens dèiem? Què volíem? Ens esperava ningú a casa?

—On anem? —em vaig atrevir a preguntar, amb la veu petita, quan ja feia una bona estona que caminàvem.

—Uns metres més enllà, hi ha un bosc. Hi estarem bé. —I em va estrènyer més fort la mà.

I mentre les passes s’esborraven i la nit cada cop era més nit, ell —que es moria de ganes de pronunciar el meu nom— em va dur per un camí estret enmig dels arbres coberts de neu.

I si al principi em feia una mica de gràcia, ara no sabia si em feia una mica de por. No entenia res. Aquell lloc no era cap lloc. I aleshores em va tapar la boca amb les mans i vaig tancar els ulls, i el fred —a poc a poc— em consumia el cap i els peus, «Què fas?». I va començar a nevar, i a mi a casa m’esperava el meu home i el meu adolescent, i ell que ja no deia res i jo que no obria els ulls, quina merda d’hivern, quina merda de divendres, quina merda de bosc…, i després, una pau suau verinosa, i un llarg silenci, molt llarg, i la neu, i vaig mirar cap a un costat i cap a l’altre i no veia res, ningú, només arbres, arbres, arbres… Havia desaparegut?

Però fixant-me detingudament en aquella gran escorça de davant meu, se’m barrejaven les arrugues amb la resina, les branques amb la pell, les fulles amb els ulls, les arrels amb la seva boca… El fred em feia al·lucinar. S’havia convertit de debò en un arbre? No sé per què, no en tenia cap dubte.

Vaig arrossegar un munt de pedres fins als seus peus, per recordar que aquell era l’arbre, que aquell era l’home. Vaig tornar cap a casa confosa i no vaig explicar mai al meu home què carai m’havia passat en aquell túnel i en aquell bosc.

Durant molts anys vaig pensar que tot plegat havia estat una mena de malson. Però cada hivern tornava per veure l’arbre, amb les pedres que hi vaig deixar, i un tros de jaqueta vermella per estar-ne segura.

Ara que el meu adolescent ja és un home i ara que el meu home ja no hi és, ara que es fa fosc tan aviat, he tornat carregada amb la destral al mateix racó del bosc. I quan el trobi —n’estic segura— l’abraçaré, i miraré la fulla esmolada i començaré a talar-lo —encara que les mans se m’omplin de llagues—, i quan només sigui llenya, la meva llenya, el carregaré amb molta cura i el duré cap a casa, se’m farà tard, nevarà, però m’és igual, quan arribi encendré la llar de foc, ja no tinc pressa, engegaré el televisor, passaran les hores i deixaré que les seves flames, per fi, escalfin tota la casa.