Els ortogràfics

Com sempre, els primers dies tot eren signes d’exclamació. Molta poesia i poca prosa. A ell li encantaven els punts suspensius d’ella. I ella flipava amb cada apòstrof d’ell. Feien servir les metàfores ara i aquí. Els hauries d’haver vist quan les síl·labes àtones es tornaven tòniques. I cada nit que podien rimaven a qualsevol lloc. Era impossible imaginar-los en un vers sense mètrica, com era impossible imaginar, llavors, que després dels signes d’exclamació vindrien els interrogants.

Cada oració, de sobte, era un dubte.

I la poesia es va tornar prosa. I els punts suspensius cada vegada s’assemblaven més a una amenaça i les metàfores eren abans i lluny.

Rimar? Ho feien els altres.

Així es van omplir de faltes d’ortografia i així, passats els dies i les paraules, cadascú es va quedar amb el seu punt i final.