Aquí no volem contes tristos

La Petra és una dona feliç i optimista.

Cada matí es lleva a les sis en punt i agafa el cotxe per anar a la feina. La caravana enmig de la foscor, les llargues estones d’espera, no li esguerren l’entusiasme de viure. El que li esguerra la festa de matinar és la ràdio. No, no és la ràdio, no són les males notícies, ni les crisis, ni els genocidis, ni la corrupció, ni que paguin justos per pecadors, ni l’auge de la xenofòbia, ni l’abús indiscriminat dels bancs, ni la indigència mental de les forces de seguretat, ni el ridícul espantós dels predicadors, ni la violència masclista que acumula cadàvers, ni que el poder econòmic ha suplantat el democràtic, no, no, no, no, no…

El que de debò li esmicola l’ànima, a la Petra, és aquell conte de menys d’un minut que no és un cant a la vida. Aquí no volem contes tristos. I a la Petra no li queda altre remei, quan l’escolta —perquè hi ha una força ancestral que l’obliga a escoltar-lo—, que patir una lleu fiblada al cor.

I quan arriba a la feina, a les vuit en punt, després de la caravana, de la foscor, dels peatges, de buscar aparcament, ella, que és una dona feliç i optimista, s’asseu davant de l’escriptori, engega l’ordinador, es prepara un bon cafè i escriu un correu electrònic a la ràdio demanant, si us plau (i sense el si us plau també), que retirin aquell minut d’aquell conte que no és alegre.

I sabeu què? A la ràdio han decidit fer-li cas.

Fa uns dies van trucar al nano que els escriu i els grava i l’han fet fora de la feina.

—Per què?

—Aquí no volem contes tristos.

I el nano aquest, convençut que si no el van fer fora per no saber pronunciar les elles no el farien fora mai, s’ha quedat amb un pam de nas. La gent no és conscient del poder que té. Ara el podeu veure, de tant en tant, si passegeu pel barri de Sants. S’asseu als jardins, fa temps a l’estació, ha fet amics nous, ha tornat a la beguda i ha tastat els estupefaents, i camina carrer amunt i avall, somicant, de nit, per places que no us recomano.

Avui ha comprat una corda i ha pres mides amb una cadira.

Si pogués li demanaria perdó a la Petra, amb la seva alegria no s’hi juga, i just abans de saltar li suplicaria que res mai no li faci perdre l’optimisme.