La Maria

Quanta gent hi ha com nosaltres en una altra punta del món?

Amb quanta gent, d’altres ciutats, compartim gustos, odis i pors?

Jo volia que aquell viatge fos tranquil: descansar, fer turisme; però just quan creuava el pont de Praga, vaig endevinar el cos de la Maria, la meva exparella, caminant tota sola, badant cap al riu.

M’hi vaig apropar, vaig saludar-la i em va respondre amb aquell anglès que delata els turistes.

No es deia Maria, no havia viscut mai a Barcelona, no sabia qui era jo, però potser la meva història li va fer gràcia (vaig dedicar molts esforços a fer-me entendre) i va pensar que era un pirat meravellós, perquè ens vam tornar a enamorar, la Maria de Praga i jo, i fins i tot vaig millorar els errors que havien dut la meva convivència amb la Maria de Barcelona cap a l’infern.

Semblava impossible, però ho vam aconseguir.

I vaig pensar que si l’univers és infinit, quantes Maries habiten en ponts de Praga en altres planetes esperant que una exparella d’una altra ciutat les saludi?

Quan ja feia tres anys que vivíem junts i la passió ens afartava, la Maria de Praga i jo vam viatjar a París. Buscàvem noves emocions, que l’adrenalina ens alimentés el desig, potser perquè ja ens havíem trobat i tampoc no n’hi havia per a tant.

Era un vespre benigne —ho recordo bé—, i li vaig demanar de fer un passeig tot sol per la ciutat: m’agrada caminar i rumiar, i no podeu imaginar-vos l’ofec que em va envair pel cos quan als Camps Elisis vaig conèixer la Maria de París.