Abril

Aquest conte l’hauria d’haver escrit ella, quan va dissimular mentre jo movia totes les cadires d’aquell dinar perquè ridículament coincidíssim l’un al costat de l’altre. A mi m’excitava pensar el que pensarien els altres. És ella qui hauria de trobar les paraules exactes i no jo, perquè entenguéssiu com arriba l’abril quan tampoc no l’esperes, i hauria d’explicar qui, com i per què va decidir que no m’acompanyaria cap a casa quan l’hi vaig demanar, o com és que si vivíem a tres-cents metres de distància mai no havíem coincidit. O potser sí, potser apareixem de manera fugaç, de lluny, en alguna conversa important en alguna plaça, potser érem aquell vianant amb qui has compartit un semàfor sense saber-ho, aquells cabells llargs i negres a dos metres de distància…

Ara vol que vigili amb les faltes d’ortografia i que trobem una solució. Contra el mes d’abril no hi ha cap solució possible.

—Què et sembla? —li vaig proposar.

M’ha demanat, si us plau, que no la converteixi mai en un conte.