Tallar els cabells

Com que estem enamorats i em vas veure amb aquella tofa de cabells damunt del cap, ho vas proposar tu mateixa.

—Posa’m una cadira al menjador, un mirall i deixa’m fer.

—I si no em queda bé? —Puc ser el millor desanimant la gent.

I mentre em tallaves els cabells em va envair una pau per tot el cos, com si aquell pis diminut de cop i volta tingués la mida justa.

I just quan m’estaves perfilant la patilla, et vas tallar.

—Estàs bé?

—Sí, no és res.

I just quan em rebaixaves un remolí, em vas fer un petit trau al cap. Vaig cridar perquè, ja ho saps i et diverteix, tinc el llindar del dolor molt baix.

—Em surt sang?

—No, no és sang —vas respondre amb una barreja de curiositat i sorpresa—, és una altra cosa.

Ho vas tastar amb la punta de la llengua. Amarg. I després ho vas netejar amb l’aigua de l’aixeta del lavabo. No era sang.

—I què és?

—No ho sé… semblen remordiments o pensaments fugaços…

Tot allò que em guardo i que després es queda pul·lulant entre les neurones.

I et va fer tanta gràcia veure allò que sempre callava, o allò que havia oblidat, que potser pels nervis vas decidir, mentre em tallaves els cabells, que m’obriries el cap, l’esberlaries com una síndria, i així podries esbrinar una vegada per totes què carai hi amago, aquí dins.