El conte de l’esquena nova
Tenir trenta anys i una esquena d’un home de noranta no és la millor manera de començar un conte, però davant les expectatives que tot sempre pot anar a pitjor, quan la meva cunyada em va recomanar aquella especialista que fa massatges i et neteja l’ànima i sap coses de tu que ni tu mateix pots sospitar, vaig arribar a la conclusió que sí, que el conte només podia empitjorar.
Amb la llibreta quadriculada i el bolígraf negre de punta fina, em vaig presentar a la consulta puntual i dutxat.
Era una dona d’uns tres-cents anys, molt ben portats, per cert; em va fer seure i em va demanar que callés durant una estona. Un silenci incòmode. Em va mirar fixament; no em mirava, m’inspeccionava, destriava tota la informació innecessària, i quan ja en va tenir prou va deixar anar un somriure que delatava tots els meus mals.
—L’esquena és on aguantes la teva vida. I tu no tens força per aguantar-la —va sentenciar.
Una frase així havia d’apuntar-la per al meu conte. Vaig treure la llibreta, però…
—Estira’t.
I em va fer un massatge prodigiós. Vaig veure el futur i el passat. Vaig viatjar a la quarta dimensió, tot era ara i res, vaig comprendre molts dels misteris ocults de l’existència i després em va col·locar una tovallola calenta al clatell i em va oferir canviar-me l’esquena.
—La teva té noranta anys; jo puc aconseguir-te’n una de vint-i-cinc.
Una esquena nova.
Quin dilema moral tan profund. Vaig palpar la meva com si fos un trasto que no em servís de res. Un silenci encara més incòmode. Vaig dubtar perquè no conec la legislació de tràfic d’esquenes, no sé d’on les treuen, no sé qui n’és el proveïdor, no sé res de res…, però l’agonia de l’animal devorat és més gran que el plaer del qui el devora, i, és clar, vaig acceptar.
Una esquena nova.
Vaig tancar els ulls i no em va fer gens de mal.
I ara la meva vida és una altra.
Abans d’anar-me’n, just quan recollia la llibreta quadriculada, la dona em va abraçar i em va dir a cau d’orella —ella que sap desxifrar el futur:
—No l’acabaràs mai, aquest conte.