La promesa

Quan la meva filla va acabar de bufar les dotze espelmes del pastís, li vaig demanar:

—Teresa, sisplau, fes el favor de no créixer més.

Ella encara reia, desembolicant regals.

—Què vols dir, papa?

—Queda’t sempre en aquesta edat. Fes-ho per mi.

Vivim del xantatge emocional.

La nena em va mirar amb cara de no entendre res.

A mi m’espantava que vingués l’adolescència i la perdés per sempre. I la meva filla, obedient de mena, em va fer cas.

El cap em va fer cas, el cos no.

Mentre li creixien les extremitats, els pits i els pèls, la seva ànima continuava als dotze; mentre les seves amigues, endinsades a les tenebres dels setze, buscaven nòvios als inferns de les discoteques, ella continuava jugant com una criatura.

De fet, menteixo si dic que es va quedar als dotze anys; veient que jo me’n penedia, d’aquella promesa, la Teresa va créixer una mica més i es va convertir en una adolescent infinita.

Només demanava, no aportava res, només es queixava, no trobava res ben fet, mastegava xiclet, em cridava des de l’habitació, els estudis malament, buscar feina? Va, papa, no em facis riure. M’he fet un pírcing, m’he tatuat un no-sé-què…

Quan en va fer trenta li vaig demanar perdó; ho hauria d’haver fet abans, ho reconec, i li vaig suplicar que fes el favor de créixer, fer anys al capdavall és mantenir un pacte, i que ens deixés viure tranquils, si us plau, i aleshores, amb aquell xiclet de maduixa que remenava entre les dents em va dir que havia de ser coherent amb el que demanava i que no, que Teresa, si us plau, fes el favor de no créixer més, ho recordes? I que es quedaria amb nosaltres per sempre i que a sobre ho faria per mi.