Ulls blaus

La MURIEL espera a la parada de metro de passeig de Gràcia.

MURIEL:

Sempre que conec algú amb els ulls blaus em venen ganes de vomitar. No hi puc fer més.

Fins i tot si vaig pel carrer i m’aturo en algun aparador o quan m’assec a esperar el metro, i veig que la persona del meu costat té els ulls clars, tirant a blaus, em puja una esgarrifança des de l’estómac fins a l’esòfag… però no vomito davant de tothom. Mai no vomitaria enmig de la gent. M’ho aguanto per pudor, perquè em moro de vergonya només d’imaginar la cara que farien els del meu voltant. I més d’un cop quan ja en tinc la boca plena, m’ho he hagut de tornar a empassar.

No hi puc fer més.

A vegades, no sé per què, somio que jo també tinc els ulls blaus i no paro de tocar-me’ls, com si pogués notar-ho només amb les mans. Em calma i no necessito cap mirall per veure’ls. Quan els obro de bat a bat, una claror enlluernadora, una llum que no sé d’on neix em crema les retines. És una sensació terrible, se’m cremen els ulls molt lentament i jo no puc parar de cridar.

Crido.

L’altre dia estava asseguda al metro, amb el cap recolzat contra el vidre, i a la parada de passeig de Gràcia va pujar un home que cantava òpera. L’havia vist altres vegades, però no hi havia parat atenció. És un home molt alt i prim. No parlava amb ningú però cantava convençut que aquell vagó de metro era el Piccolo de Milà.

Quan va baixar a la parada de plaça Lesseps, vaig seguir-lo. No, no acostumo a fer aquestes coses. Si ho hagués pensat bé, potser no m’hi hauria atrevit. Però ho vaig fer. Em recordava un home que havia vist quan era molt petita, un hivern, dins del bosc.

Jo llavors no vivia a Barcelona i les ciutats m’espantaven. La mare m’havia comprat un abric vermell preciós que aquell dia estrenava i ajupida davant d’un tronc caigut feia boles de neu que mai no llençava i els inventava noms. Els noms de noia que més m’agradaven, perquè el meu, Muriel, com si fossin uns ulls blaus, em feia molt de fàstic.

Muriel, nina, és un nom molt antic, prové del gaèlic, mur-ghael, mar-brillant, m’explicava el pare.

Jo volia dir-me: Maria, Mireia, Marta, Mercè, Míriam, m’era igual, un nom normal com el de les meves amigues…, però Muriel?

Quina merda de nom.

I quan ja tenia set o vuit boles de neu totes col·locades en filera damunt del tronc, vaig veure un home que no parava de mirar-me. De lluny, em mirava de lluny. S’amagava entre els arbres. Però sentia els seus ulls com si fossin una presència. Eren d’un blau elèctric. Molt clars. Mai no havia vist uns ulls com aquells.

Què mires?, li vaig preguntar.

Però l’home no va dir res i va desaparèixer.

Aleshores un vent molt suau va moure els arbres i van caure flocs de neu que semblaven una pluja blanca. M’agradava veure com les branques es movien ballant només per a mi. Quan em vaig girar, de cop i volta, l’home era allà, davant meu, entre les branques. Tenia les mans molt grosses i els dits prims i molt llargs. I els seus ulls eren encara més blaus. Semblaven fets d’aigua.

Em mirava d’una manera…

El pare m’havia dit que hi havia gent que tenia la mirada boja, però jo no entenia què volia dir: la mirada boja.

Però aquell home sí, sí que l’hi tenia.

Jo creia que amb els ulls, sense tocar-me, només mirant-me podia acaronar-me un braç, o l’esquena, o fer-me caure, i mentre jo seguia quieta, immòbil amb l’abric vermell que estrenava aquell dia, sense saber què dir, ell se’m va apropar molt a poc a poc.

T’has per-perdut?, em va preguntar.

Jo li vaig dir que no.

No m’havia perdut, només jugava. Ell mirava les boles de neu i deia paraules molt estranyes, paraules que no comprenia, en un altre idioma.

Es tocava el cap i s’eixugava la boca. Tota l’estona amb els dits a dins de la boca.

Es va asseure.

Em va explicar una història molt complicada d’uns senyors dolents. Deia senyors dolents i a mi em feia molta gràcia com parlava, perquè si no fos un home tan alt i amb les mans tan grosses, hauria jurat que era un nen, una criatura de la meva edat o potser encara més petita, que només volia jugar una estona.

I vam jugar.

Treu-te els dits de la boca, se t’arrugaran.

T’a-ta-ta-tagraden les les les boles de neu?, em va preguntar.

M’agraden els noms de les boles de neu.

No entenia res. Des de quan les boles de neu tenien nom?

Jo els poso nom, perquè més d’una vegada he somiat que hi ha coses que no tenen nom.

To-to-tes les co-co-ses tenen nom, em va dir.

Suposo que sí.

No no existeixen les les coses que no te-te-nen nom.

Però jo a vegades somio que una casa no es diu casa, sinó que és una altra paraula. Com els colors. Qui ha decidit que el groc es digui groc o que el verd es digui verd? El groc podria dir-se verd i el verd podria dir-se taronja, no?

I no em va respondre, es va quedar en silenci assegut amb els dits a dins de la boca.

Em va preguntar si volia saltar a la corda i jo no ho volia, però m’ho va preguntar mirant-me amb aquells ulls tan blaus, i no vaig saber dir-li que no.

Va lligar una corda a un arbre cobert de neu i, entre ell i l’arbre, jo saltava a la corda.

Vaig arribar a més de cent salts, que era el meu rècord.

I ell m’aplaudia.

Molt bé. Molt bé. Molt bé. Molt bé.

En un moment, em va agafar per la cintura i em va aixecar enlaire. A mi se m’escapava el riure. No em feia mal, em feia riure.

No podia parar de riure. I ell també reia, però el seu riure era diferent, era més fosc, d’un racó molt profund. Era diferent de la resta dels adults que coneixia. Ni el pare era així, ni el tiet, ni el professor de l’escola, ni els amics del pare que venien després de sopar. Ell s’assemblava més a mi.

Jo li hauria demanat que a partir de llavors fos el meu millor amic, però ell s’entretenia mirant les boles de neu i confonent-ne els noms.

No, aquesta és la Marta, no… la Maria.

I quan per fi vaig aconseguir que es tragués els dits, xops de saliva, de la boca i em tornés a agafar per la cintura per alçar-me fins a les fulles blanques més maques, va arribar el pare i ens va veure junts.

En un primer moment es va quedar quiet com una estàtua i l’home va riure nerviós.

En sec, no sé per què, el pare es va posar furiós. Va aixecar els punys i va llençar totes les boles de neu a terra, que immediatament es van desfer.

Pobra Marta, la Maria, la Mireia, pobra Míriam…, va cridar l’home, espantat.

I el pare va cridar enfurismat, es fregava els ulls i tenia la cara tota encesa.

Mentre l’agafava pel coll —amb totes dues mans—, el va escridassar: que les persones com ell haurien d’estar tancades, que era un malparit, un endimoniat, que estava malalt, que no se m’apropés mai més.

I l’home va caure de genolls i es va posar a plorar.

Mai no havia vist plorar una persona gran. Els nens sí, però als adults creia, no sé per què, que els havien prohibit plorar. Com si fos una llei no escrita que tots complien.

I ell plorava amb tanta força que les llàgrimes que li queien eren espesses.

Plorava amb tanta força que li cremaven els ulls i no podia parar de cridar.

El meu pare li va etzibar un cop de puny a la boca.

Li sortia sang del nas i de cop i volta va arrencar a córrer. Tenia molta por.

El pare, en arribar a casa, em va castigar a l’habitació i em va prohibir sortir en tota la setmana, i jo aleshores vaig decidir que la meva habitació no es diria habitació sinó bosc i que la nina que s’adormia amb mi no tindria els ulls marrons, sinó blaus.

I el pare l’hi va explicar tot al meu tiet, que també es va posar furiós i va cridar molt, i aquella mateixa nit van venir els seus amics, com era costum, i van cridar (també) més del compte i van obrir la porta del bosc i em van mirar mentre jo pentinava les meves nines.

I sentia que deien en veu baixa: pobreta, pobreta, deu haver passat molta por.

Quan van marxar de casa, que ja era negra nit, les seves veus es van perdre enllà dels carrers nevats.

Per això em va fer tanta ràbia perdre de vista l’home que cantava òpera al metro, per això m’hauria agradat trobar-lo de nou, no perseguir-lo per les escales mecàniques, ni que desaparegués per les obres de la plaça Lesseps, perquè m’hauria agradat saber que tot plegat havia estat una broma de mal gust, una mentida que s’havia inventat el meu pare i que l’havia escampada per tot el poble, perquè l’espantava que jo canviés de nom totes les coses, i que no era veritat, que no podia ser que l’endemà, a trenc d’alba, entre un munt de neu, aparegués el cos d’aquell home d’ulls blau elèctric amb dues ganivetades al pit.

M’ho van explicar la Mireia i la Marta a l’escola, a l’hora del pati.

I jo els vaig dir que no podia ser, que m’enganyaven i que els seus noms em semblaven una puta merda, i que mai a la vida arribarien a res amb un nom tan vulgar.

Després em vaig tancar a la meva habitació, que era el meu bosc, i vaig plorar durant molts dies, molts, entre els coixins, perquè el que jo desitjava més en el món, el que desitjava amb totes les meves forces, era veure per última vegada aquells ulls tan blaus que m’esgarrifaven.