L’esquela

M’ha trucat l’Anna, la meva exparella, i m’ha explicat esverada que aquesta nit ha somiat que jo era mort. Que llegia el meu nom en una esquela al diari. Només sentir el seu missatge he intentat dissimular l’horror, com sempre, amb humor, i li he preguntat si l’enterrament ha estat bonic i m’ha dit que això no ho recorda.

Però després, quan m’he quedat tot sol, m’he adonat que potser sí que tenia raó. De fet, som el que pensen els altres. I si l’Anna havia somiat que jo era un cadàver, potser en el fons aquest posat tebi davant la vida, aquest voler agradar a tothom, només amaga algú que és més mort que viu.

He preguntat als amics què passaria si jo em morís, perquè la vanitat sovint ens encega, i he entès que no passaria res. Vindria la tristesa que pertoca i marxaria al cap d’un temps.

I després, en un atac d’home mediocre i previsor, he escrit com voldria que fos el meu funeral. Sense capellans i amb acudits de molt mal gust. Amb anècdotes inventades i menjar i bona música.

D’aquells enterraments que fa pena no poder-hi anar.