Esquena

T’he dibuixat a l’esquena

la vida que ens ha fugit.

Cada matí mentre dorms

amb el dit índex et traço

els límits de les ciutats

que no ens regalimaran

gota a gota per l’espatlla,

també invento habitacions

i festes d’aniversari,

escric noms als nostres fills

que sabem no naixeran,

escenes on desitgem

amb tanta fe que som burros,

encara mig adormida,

a mitja llum, amb els ulls

a flor de pell i somnàmbul

ressegueixo lent els dies

d’allò que mai no serà:

rierols d’estones tristes,

detalls brutals com proeses,

excuses que mai no et sé dir

per si un vespre sense pressa

ens despullem i ballem

ben aferrats a la cuina,

i riure i deixar-nos d’hòsties

que allò que val cap aquí,

que allò que tens no t’ho guardis,

que allò que saps sigui prou

per perseguir amb el dit

encara una estona més,

aturar-me en certs racons

i procurar que no oblidis

com hauríem pogut ser.

Sovint el dibuix perfecte

del nostre vaivé prudent

és tan viu, tan clar, tan tu

que hi visc sense cap complex

i semblo un home normal

amb il·lusions ferotges

i capaç d’imaginar-nos

tan feliços com penosos

estirats pel menjador,

sopant en hores inhumanes,

emborratxant-nos de gust.

Va, no em facis pessigolles,

va, saps que et mossegaré,

tant se val, tot és possible

si damunt de la columna

vertebral puc esbossar

l’home que sempre has volgut

precís i fort i afamat,

l’home que guarda respostes,

l’home que medita pols,

l’home de l’orgull ferit,

l’home que et dibuixarà

a l’esquena les certeses

que m’espantarien tant.

Qui sap, potser algun dia

si de cop i volta et gires

pel pes feixuc a l’esquena

d’una vida no viscuda,

cada gest que t’hi he deixat

cada línia que hem traçat

et feriran una mica

i després s’esborraran.