L’hora perduda

No sabia, en Toni, que aquella matinada tocava canviar l’hora.

I l’endemà va arribar una hora tard a tot arreu: a la feina, al gimnàs, a un sopar… Toni, les presses són de pobre.

I encara que ell s’afanyava per recuperar l’hora perduda, aquella setmana va perdre uns quants minuts més que ja no recuperaria mai.

El temps que es perd es perd per sempre.

I primer van ser uns minuts, ara una estoneta més, fixa’t, se’m fa tard, i en Toni va començar a viure amb unes quantes hores de retard de la resta de la gent.

Al principi fa gràcia, després una mica de pena.

Perquè quan tothom vivia de dia, ell existia de nit. I les hores perdudes, amb el pas del temps, es van convertir en dies perduts, i els dies en mesos… Quan ell celebrava Cap d’Any, la resta celebraven Sant Joan…

I en Toni no comprenia com aquella horeta perduda de no res un dia qualsevol s’havia convertit —passat el temps— en una dècada.

I quan va morir i els amics i familiars van anar a la vetlla, no podien deixar de comentar en veu baixa com el seu cos de vellet de noranta anys semblava el d’un home de cinquanta.