Bookcrossing

Es deixaven llibres pels racons de la ciutat, com qui deixa engrunes per trobar un camí. I ella subratllava una frase inspiradora i ell doblegava les pàgines genials. I així s’enviaven missatges secrets, cursis i secrets, confessions d’un amor adolescent, penediments d’una vida no viscuda, el misteri d’una adrenalina ferotge.

Robaven les millors paraules als grans autors de la literatura universal i se les feien seves per explicar-se allò que se’ls escapava de la boca.

No s’havien vist mai. No es coneixien ni el nom, ni la feina, ni l’edat, ni la veu…

Només compartien el gust per les lletres i l’aventura de trobar un llibre que havia deixat l’altre, en un parc potser, amb un missatge clandestí.

Thomas Mann i els seus adolescents, Woolf i les seves depressions, Bukowski i el seu alcohol, Kundera i la seva insuportable lleugeresa, Borges i la seva ceguera, un llibre de poemes del Casasses, un vers esmolat de Dickinson, i tants i tants d’altres els acompanyaven, cada vespre en fer-se fosc, cadascú a casa seva.

I com que la literatura és verinosa, i les paraules ens enreden i un vers esmolat pot destrossar-te, van imaginar per damunt de les seves possibilitats qui s’amagava darrere d’aquell llibre abandonat, amb missatges clandestins i adrenalina.

Una nit es van voler conèixer.

El desig i la realitat.

Quina tristesa posar cara i cos, veu i roba, a aquells desconeguts. Ni rastre de la bellesa de Thomas Mann, l’alcohol de Bukowski no els va ajudar i la insuportable lleugeresa de mirar-se i no saber què dir-se.

Ni un poema de Casasses els va poder salvar.

Woolf, van fer una cervesa, pàgina en blanc i adeu.

El pitjor, a la vida, són les expectatives.