Els devorats

La carn té el seu propi esperit

HEINER MULLER

L’acaronava

i es llevava plena d’esgarrapades,

tots els petons,

intensos com cops de puny,

ferint-nos.

La penetrava

perquè ella pogués entrar a dins meu,

i parlàvem

per no dir-nos absolutament res…

Si em regalava

una flor, se’m pansia sempre a la boca,

la poesia

escampava la mediocritat

pertot arreu,

llavors la claror ens deixava xops

i ens esbandíem

amb els grapats de terra que guardàvem

a les butxaques.

Ara la carn té el seu propi esperit.

Breus i asseguts,

l’un davant de l’altre

quiets

ballàvem

aquell silenci.

La pena treia el millor de nosaltres,

quan ens volíem

a prop,

fugíem,

si ens necessitàvem

ja fèiem tard,

per això vam devorar-nos,

per entendre

qui sap qui érem,

o com seríem omplint-nos del buit,

esmicolant-nos,

convençuts que podríem persistir,

vam acabar

com bons amants

convertits

en

no-res.