Passeig Sant Joan

That’s all, I don’t even think of you that often.

Chelsea Hotel #2
LEONARD COHEN

arrencàvem els papers de les parets

com si fossin la nostra segona pell

i la vam pintar

del teu color

perquè encara hi fossis

quan ja no hi eres

recordes

aquella havia d’ésser la nostra habitació

desordenada

però amb vistes al mar

els dies més clars

i amb el fred

lentament filtrat

als palmells de les mans

si es feia de nit

asseguda al balcó

amb els peuets enfora

collarets i ungles pintades

a recés del deliri i la pena

mentre fumaves

demorant-te

en cada calada

ara escric com somrius

al perfil dels llavis

siluetes de paper

no deu haver canviat

tot tant

encara reposes

els vespres curts

arraulida als balcons

que sempre t’empenyen

mentre ell ara s’encanta

amb el fum que s’escapa

i dibuixa formes capricioses

que no sabeu entendre

ara que la nit ja és estiu

i l’estiu no sap per què

de sobte l’atabala

potser despullar-vos

serviria d’antídot

contra la xafogor i l’oblit

hem canviat d’habitació

això és tot

habitem unes altres pells

les parets d’aquest pis

per sort

ja no et coneixen

abraçada a un altre cos

com serà el somni

que et travessi l’entranya

ja ho veus

no penso gaire sovint en tu.