El deute

L’amistat multiplica les alegries i divideix les angoixes.

Ho vas escriure de color vermell a les parets del menjador, d’aquell nostre pis infecte, i tothom que hi entrava preguntava de qui era la frase. La vam copiar d’algun llibre però nosaltres dèiem que era nostra. I mentre carregàvem a pols la nevera per aquella escala estreta i mal il·luminada, i arrencàvem el paper de les parets com si fossin la nostra segona pell, sospitàvem que existir consistia en això: en plats de macarrons a la bolonyesa i sopars de pizza i cerveseta.

De tots aquells vespres, ara tan difosos, em queda el gust dels cigarros consumint-se al cendrer. I tu que m’havies dit que acabaves de conèixer la dona de la teva vida, quan, en el fons, acabaves de descobrir que el desig ens pot tornar més estúpids del que ja som. I a mi anar a aquella festa em feia tanta mandra com pena, perquè ja ho saps, la gent comença a beure, i alguns busquen petons i d’altres bufetades. Però ens vam acabar el darrer cigarro a la cuina i vam agafar la moto. Jo et faria el favor de no beure ni una gota i tu a canvi m’estendries la roba durant un mes seguit.

I quan vam arribar a casa seva, quan et vas trobar l’Abril, amb els ulls blaus i petits, que somreia mig boja amb els cabells deixats anar i un got a les mans, em va semblar que potser sí, que potser faríeu l’amor cada nit, com a mínim uns quants anys. Et mirava i semblaves imbècil. Però aquella nit no la vas despullar, perquè ella l’endemà molt d’hora tenia feina…, només la seva llengua enfilant-se dins de la teva boca, i jo que de tan avorrit vaig beure un parell de cerveses, com qui busca una excusa per ser amable amb la resta del món.

—Vas bé?

—És clar.

—Has begut —em deies amb la cara desencaixada i els ulls vermells.

—No em toquis els ous.

I vam enfilar-nos a la moto sense casc, perquè el vent ens desvetllés, perquè aquell aire benigne pels camins de terra a l’estiu era el millor antídot contra la borratxera. I sense sorpreses, sense música de fons, ni cap avís, sense esperar un senyal ancestral de l’existència, aquell revolt massa tancat, i aquella foscor engolint-nos mentre quèiem rodolant carretera avall amb la moto partida en dos, i el teu crit barrejat amb el meu i barrejat amb les pedres i el fang i la pols, i després un llarg silenci que va durar hores.

Amb prou feines recordo l’habitació de l’hospital, la meva família i la teva, i no sé qui em va explicar que de l’accident tenies l’esquena escapçada, els ossos desfets, que no podries caminar mai. I a mi, Pol, ja ho saps, em va ensorrar l’hospital, la carretera i la foscor.

I aleshores la culpa m’obligava a esforçar-me els primers mesos, com si fóssim titans que poden amb tot, jo feia per tu. Primer al pis: estendre la roba, cuinar per a dos, vestir-te, acompanyar-te a la feina, despullar-te, el llit. Mesos més tard, com que no t’atrevies a sortir, que les festes vinguessin a casa i els sopars amb els amics.

—He tornat a néixer —repeties, brindis en mà, més begut que conscient.

I l’Abril que plorava i plorava i no deia res, però tots dos sabíem que el teu cos ja no li servia, i tu em vas dir que no, que si us plau, que faries el que fos perquè l’Abril no t’abandonés.

L’amistat multiplica les alegries i divideix les angoixes.

—Jo l’hi puc donar tot. Gairebé tot. —El teu to era sincer.

—No t’entenc.

I setmanes més tard, quan vaig arribar a casa, tu assegut al sofà amb el cigarro entre els llavis i l’Abril amb els ulls brillants, tots dos tan callats…, hem de parlar amb tu, però no calia que parléssim, vas deixar una tovallola neta al bany, ja ens hem entès i ens sembla bé, però jo no sabia què us semblava bé, i l’Abril, delicada —sense pronunciar ni una paraula—, em va agafar la mà i em va acompanyar a la teva habitació i mentre creuàvem la porta em va tapar la boca amb les mans, no diguis res, si us plau, no diguis res. Ens vam despullar a poc a poc, negats i ensopegant amb els nostres cossos que no estaven fets l’un per l’altre, mai els petons havien tingut tant regust de pols mastegada, i tu mirant-t’ho tot, amb la cadira de rodes i el fum accelerat d’un cigarro rere un altre. No sé quanta estona vam dedicar-nos a aquella gimnàstica atroç…

I així quants dissabtes de quantes setmanes? Sempre amb el mateix ritual. Tots dos asseguts al sofà, el cigarro a mitges, la tovallola neta, jo dempeus i l’Abril que m’acompanyava en silenci…

Però suposo que te’n vas afartar.

De sobte eres el personatge secundari de la teva pròpia rutina. Fas olor d’ella, quin fàstic, o ella fa olor de tu, que és el mateix. I quan em vas demanar que la volies fora de la teva habitació, del nostre pis i de la vida, jo ho vaig entendre, i quan l’hi vaig explicar, no em vaig compadir d’ella, que no entenia res, asseguda i tremolant.

I saps? Quan vaig tornar i no em vas ni mirar, t’ho vaig agrair.

—I ara vull que em tornis allò que és meu.

—De què parles? —No t’entenia.

Amb els anys, les lletres vermelles del menjador se les va cruspir una taca d’humitat que no sabíem d’on naixia. Amb els anys, no sé ben bé qui va perdre què, aquella nit.