La casa dels pares

Cada vegada que passo pel carrer Finlàndia miro si hi ha llum al balcó de casa els pares. Hi van viure fins que es van fer grans. Després, durant molt de temps la casa va quedar buida.

Recordo la tarda que amb les meves germanes vam decidir qui es quedava què i com vam llençar o regalar la majoria de trastos.

És inevitable; quan passejo per Sants, he d’anar-hi i comprovar si hi viu algú o si encara té el cartell de l’agència.

El primer cop que vaig descobrir-hi llum, vaig notar una petita fiblada al ventre. Intrusos. Algú ocupava les habitacions on havíem dormit, menjat, rigut, mirat la televisió i crescut. Imaginava llavors com seria la vida d’aquella gent. Quants devien ser? I què feien? Devien haver col·locat els mobles en la mateixa distribució que nosaltres?

Però van durar poc. I el pis va quedar buit durant anys.

La setmana passada, però, hi vaig veure un home recolzat al balcó fumant. I no sé per què vaig atrevir-m’hi. Vaig trucar a l’intèrfon, correu comercial, i sense preguntar em van obrir. Vaig pujar les escales a poc a poc i l’home em mirava desconfiat mentre jo li explicava què significaven per a mi aquelles parets.

—Aquesta era la casa dels pares.

Em va deixar donar-hi un cop d’ull. I, de sobte, era una altra casa. Algunes habitacions havien canviat però d’altres continuaven intactes; tant se val, era una altra casa. Encara que haguessin aparegut els espectres dels pares a la cuina o al rebedor, no hauria estat el mateix.

I abans de marxar, l’home —molt amable— em va dir que si em venia de gust podia quedar-me a sopar amb la seva família.