El cordó umbilical

Quan va néixer l’Eloi, la seva mare, l’Hermínia, va sentir com l’amor li omplia tots els forats de l’existència.

—És tant que tot és poc.

I va demanar, va suplicar, als metges que no tallessin el cordó umbilical.

—Això no ho podem fer.

I va demanar, va suplicar, va exigir als metges que no tallessin el cordó umbilical.

Davant l’estupefacció general, llevadora i metges, i mai no sabrem per quin motiu, van acceptar. Potser els va prometre que ja ho faria a casa, potser va mentir ves a saber amb quina excusa, potser va fer servir la força bruta, potser va necessitar una mica de realisme màgic; el cas és que l’Hermínia va marxar a casa amb l’Eloi i el cordó umbilical.

Xops de sang, eufòrics de ser indestriables.

Les primeres setmanes, els primers mesos, dormien abraçats al llit, alimentats per la membrana. Els veïns del carrer s’hi apropaven perquè volien veure la dona del cordó.

—Hermínia, això no pot durar per sempre.

—És clar que no.

I, de mica en mica, la rutina es va tornar més complicada, i mentre creixia la criatura li preguntava que què era aquella corda que els unia i per què la resta de nens no la tenien.

Ai, Hermínia, capaç d’inventar-se mil històries per convèncer-lo, capaç d’estar sempre a pocs metres de distància, fins que una nit —ja d’adolescent—, l’Eloi, enrabiat amb la seva mare, va estar a punt de tallar-lo.

—Mama, això no pot durar per sempre.

—És clar que no.

Però estaven tan units que era impossible imaginar la vida d’un sense la vida de l’altre, sempre anant als mateixos llocs, dormint les mateixes hores, menjant els mateixos plats, mirant els mateixos programa de televisió, sempre imaginant, odiant i estimant el mateix.

I l’Eloi —ja adult— no hauria dit mai que necessitaria més el cordó umbilical que no pas l’Hermínia i que ara que havien passat tants anys, quina sort que la seva mare hagués tingut aquella valentia de demanar, suplicar i exigir que no els separessin mai.

Quan la velleta va morir, va arribar el moment de la gran decisió.

—Eloi, això no pot durar per sempre.

—És clar que no.

Els metges li van recomanar tallar d’una vegada per totes el cordó perquè quan la mort entra en un cos pot escampar-se pertot arreu. Podria infectar-se. La sang. Que descansi en pau. És llei de vida.

L’Eloi, aquella nit, va preferir quedar-se al seu costat, amb la mare enterrada, assegut a la vora de la làpida.