El llit elàstic

L’Òscar va dur la seva filla a saltar als llits elàstics.

A ell no li feien gaire el pes, però la nena gaudia saltant i fent tombarelles.

—Vigila. Ves amb compte. Et faràs mal.

L’Òscar havia nascut amb el gen del patiment injectat a l’ADN.

Una tarda la seva filla li va demanar de pujar-hi junts. Podia ser tan pesada, aquella criatura, que molt millor cedir a una demanda innocent que no pas establir una discussió innòcua.

L’Òscar es va descalçar, va col·locar el peu com si provés la temperatura del llit i els primers salts el van retornar molts anys enrere, quan no patia ni per l’esquena, ni per la seva filla, ni per la hipoteca.

—Salta més, papa, salta més!

I l’Òscar, no sabria explicar-vos-en el motiu, li va fer cas.

La timidesa del principi, a mesura que s’enfilava més amunt, es va tornar en alegria desorbitada, i l’encarregat dels llits elàstics va passar del somriure i les fotografies a Instagram a la preocupació, perquè, en el darrer salt, l’Òscar va agafar tanta embranzida, tanta, que va sortir disparat, va travessar els núvols prims, després els cirrus, els cirrocúmuls, els cumulonimbes i, desafiant les lleis de la gravetat, va seguir pujant i pujant i pujant i pujant, deixant enrere helicòpters i edificis, ocells que el saludaven amb el bec, avions que el saludaven amb els radars fins a arribar a l’espai exterior, i va contemplar les estrelles amb la fascinació d’aquell que les té a tocar per primera vegada…

I un cop allà, l’Òscar, tot sol, va gosar mirar cap a baix i va calcular quant trigaria a tornar a ser un adult.