Un animal que somia
en la respiración de un animal que sueña
ALEJANDRA PIZARNIK
i mentre ens trèiem la roba
precipitats a la boca
i l’estiu ens devorava
ben tapades les finestres
estirats a la moqueta
ens sabíem de memòria
i transitàvem pels dies
intentant que els nostres cossos
prenguessin la forma trista
potser de tantes paraules
que ens allunyaven del món
ara soc dins ben endins
de la respiració
d’un animal que somia
al batec poruc del nen
que trepitja el bosc de nit
a les sabates gastades
de l’avi que encén la ràdio
o soc als ulls blaus elèctrics
dels adolescents que es mouen
brutals a les discoteques
soc als lavabos lluents
d’un aeroport brillant
enyorant el poc que en resta
dels nostres matins més clars
o soc al balcó de casa
i el món m’empeny cap avall
soc a l’armari encastat
de la roba vella i sé
que de tant en tant hi entres
per ensumar i enyorar-me
ja soc al teu pintallavis
d’aquest vespre que es desfà
com la neu dels parabrises
mentre desitges algú altre
mentre veus l’idiota
de torn que pidola afecte
jo soc l’ombra tatuada
als teus turmells soc la tinta
oculta als versos molls
que no dic però que em salven
soc als glaçons de la copa
que aquesta nit no t’empasses
soc al vagó de tants trens
quan torno rotund i amb fang
acumulat a la llengua
la claror que et despentina
o l’home que et despullava
des de l’andana tot sol
sense poder ni tocar-te
ara soc dins ben endins
de la respiració
d’un animal que somia
quan desperti fatigat
amb l’alè ple de records
seré llavors l’oblit
carregat de la memòria
estirats a la moqueta
quan transitàvem pels dies
i intuíem que la vida
s’assemblava molt al fàstic