1, 2, 3 pica paret

Cada tarda jugàvem a un, dos, tres pica paret.

Era un joc que ens excitava. Amagar-nos, córrer, ser descoberts… Un vespre del mes d’agost em va tocar parar a mi i tots els amics van desaparèixer. Els vaig buscar pertot arreu, per les places i els carrers, al camp de futbol, i no vaig trobar-los, i com que es feia fosc vaig tornar a casa, que l’àvia em cridava per sopar.

No va ser una absència dolorosa.

Ens vam retrobar vint anys més tard. Tots ens havíem fet grans, alguns ja eren homes de trenta i parlàvem d’aquells estius amb una nostàlgia traïdora. Què havíem fet durant tot aquest temps amagats? Estudiar o treballar a l’empresa del pare, marxar a l’estranger a fer un màster; un parell que es van amagar junts en uns arbustos es van casar i ara tenen una filla de quatre anys.

I jo, de tant en tant, quan ningú no em veu, torno a la plaça, em col·loco al mateix punt i, com si fos un ritual màgic, compto, un, dos, tres pica paret, a veure si em giro i tornen a tenir deu anys.