Un conte de terror

Tots els manuals d’escriptura diuen que el conte de terror l’has de situar de nit i amb un home o una dona sols a casa, mentre el pis grinyola estranyament.

—És normal. És el soroll que fa l’estructura pels anys que li pesen —et dius a tu mateix.

La ràdio encesa per fer companyia s’atura de cop. Ara vindria una descripció detallada del silenci que prenen els mobles, els llibres i les finestres de casa.

Aleshores sents que algú fa botar una pilota al rebedor de casa. És estrany perquè a casa no hi ha ningú. Només tu.

I neix, subtil, el primer dubte que dispara la narració. Aixecar-te o quedar-te al llit? Aquest és el dilema.

Si això fos un conte de terror ple de llocs comuns, t’aixecaries i aleshores t’atacaria, enmig de la foscor, l’esperit d’algun carnisser gras assassinat brutalment, alguna velleta et revelaria un secret familiar o els espectres del passat voldrien passar comptes amb les teves il·lusions futures, però com que és real, decideixes quedar-te al llit; potser ho has sentit malament.

Més cops de pilota.

No pot ser.

Segur que són cops de pilota.

No, segur que no.

Però no són els veïns.

Algú bota una pilota al rebedor. I el so cada cop més fort ja no és al rebedor; ara sembla que s’ha mogut al safareig, al lavabo i ara és al menjador.

La resta és silenci.

Si això fos un conte de terror ple de llocs comuns, el relat estaria ple d’insinuacions que dispararien els teus abismes més profunds. Algun gir dramàtic que t’obligaria a obrir la porta i servir una mica de seny a la història, i ara sí, et trobaries al rebedor un nen de deu anys amb una pilota de bàsquet.

Se t’escapa un crit d’espant.

—Què hi fas, aquí?

—Jugo —et diu, i somriu.

—Com has entrat?

—No, no he entrat…

—Com? —vols interrompre’l.

—No pots entrar a un lloc d’on no has sortit mai.

Mires cap a un costat i cap a l’altre. I t’adones que aquell nen que t’escolta amb la pilota de bàsquet a les mans ets tu quan tenies deu anys i que, de sobte, els anys t’han carregat de realitat i d’enteniment i ara ja és impossible creure en miracles o en fantasmes o en contes de terror.

—Vols venir a jugar amb mi? —et preguntes amb la illusió infantil injectada als ulls.

—No, és tard —et respons—. I, si us plau, deixa de donar pel sac amb la pilota, la gent gran volem dormir.

L’endemà, al menjador de casa teva descansa el cadàver de la teva infantesa, ja blau, ple de mosques i amb la pilota punxada.