PER A QUI VULGUI ENRIQUIR EL LÈXIC
Després de vacil·lar entre donar o no un vocabulari, hem pres les dues decisions que més pros i més contres conciliaven: cridar l’atenció sobre el llenguatge de Josep Maria Bailarín, un exemple de bon aprofitar, i reduir el vocabulari als mots que ni s’entenen pel context ni es troben en el Diccionari de la llengua catalana (el de l’Enciclopèdia Catalana, que és en un sol volum i recomanat per l’Institut d’Estudis Catalans). Aquests mots no són gaires, i en el Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll, els podríeu trobar gairebé tots. Però no tots, ni de tots trobaríeu el sentit que tenen a Mossèn Tronxo, i d’altra banda, bé són d’esperar per a aquesta novel·la bastants més lectors que els que tinguin a mà els deu volums de l’Alcover-Moll!
Ens inclinava a no donar cap vocabulari, a més de totes les raons que fan que no s’estili, el fet que el ric lèxic de Josep Maria Bailarín no entrebanca gens la lectura seguida perquè el seu perfecte encaix en un context vivíssim ens en fa gairebé sempre entenedor el significat. Però no sempre. I també és un fet que com millor es comprengui mot a mot un text, més podrà ajudar al tan convenient enriquiment del català més corrent, anormalment empobrit pel quasi mig segle de domini dels qui el volien reduir a llengua sols d’estar per casa.
Per arribar a aquest mal fi és un pas decisiu que els diferents dialectes que componen les llengües s’ignorin i s’apartin, i que el llenguatge comú, en lloc de ser una suma, sigui una resta. El camí de la recuperació, que és el de l’enriquiment, és just l’invers. I és precisament el seguit per mossèn Ballarín per a la formació del seu llenguatge tan ric i tan viu.
Ell mateix ens ha explicat a Pregària al vent com és que va tenir i va aprofitar l’avinentesa d’aquest enriquiment i revifament:
El meu català més d’una vegada sorprèn els correctors. En parlo perquè no és meu.
Vaig començar a parlar barceloní. Després vaig parar a Matadepera. Accent del Vallès, de vinya del Corcola, de fabrica, de botiga de cal Trapet.
Fins que vaig arribar al seminari de Solsona. Urgellencs, segarretes, piteus, solsonins, cardonins, berguedans, fabricants, muntanyencs de la capçalera del Llobregat. Cada contrada amb el seu color fonètic. Moltes de llurs paraules no són al Fabra.
Moltes dites són rodones com la saviesa del poble. Algun cop estrafan els sons, mai no erren la sintaxi. Vaig fer fitxes.
Fa vint anys que visc a Berga.
Ara ja són més de trenta. I l’admiració pel català dels pobles d’aquesta diòcesi solsonenca que li ha robat el cor continua. Encara que ho llegireu dins l’obra, us ho destaco:
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics mots oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pugui haver.
Heus aquí ara alguns dels mots de mossèn Tronxo «oblidats pels diccionaris»:
Amallonar: apallissar.
Besaroca: la besaroca no és el falcó busaroca de l’Alcover-Moll, sinó un ocell de la mena de les òlibes; és més petit que el gamarús i molt més rar, però el recorda pels estranys planys i rialles del seu crit, d’on deu venir el sentit figurat de poc enteniment que els és comú.
Contrar: doblar l’aposta de punts al joc de la botifarra.
Engarristar-se: derivat de garró, part inferior de la cama; significa enfilar-se, no sols amb els peus (s’engarristen, per exemple, els escaladors, també els esquirols); sentit figurat corresponent.
Entabutxar: torbar el cap per l’acció d’un baf, fum, soroll o cop violent; sentit figurat corresponent.
Escalivar (o escaliuar): furejar, buscar furgant en els matolls.
Esmanyocat -ada: desmanyotat, amb poca traça, inhàbil.
Esparvillatada: eixerit, espavilat.
Estabutxar: fer a miques, destrossar; sentits figurats corresponents (en el text, suspendre).
Esterrabaldat -ada: entremaliat, esbojarrat, eixelebrat.
Estorinat: estirat, estufat, bufat, presumptuós en el posat o en el vestir.
Estrills: clarors entre la fosca o la boira, que sovintegen quan aclareix.
Gabiejar: gruar
Greny: porció de terra rocosa i desigual, cantelluda, abrupta.
Omisser: om
Ra(t)jós -osa: aplicat a una casa rica, on tot va a dojo, a raig.
Ròssec: pendent del bosc per on s’arrosseguen i es fan relliscar o estimbar troncs; segons on, sinònim de vessants de les muntanyes o de costers de pendent pronunciada; tot allò que s’arrossegui, en sentit propi o figurat.
Tenir taruta: tenir seny, senderi; ser sereny.
A les teses (de tes -sa): imposicions o oposicions que no afluixen, que no cedeixen.
Tracimanya (o tracamanya): acció astuta per enganyar.