EL DIA DE LA BALDUFA

Era a punta de dia.

Primer toc de missa. Els pagesos feien rotllana a la placeta, bon dia i cap al confessionari. Segon toc de missa. El Xerric no era a la sagristia, vaig sortir a la placeta, hi feia ballar la baldufa, n’era mestre. Li vaig dir a veure què esperava per entrar, no em va escoltar, continuava amb la baldufa. Les tres darreres. El Xerric no havia vingut, encara feia ballar la baldufa, no va fer cabal dels crits; fins que vaig acabar la paciència, me li vaig embutxacar la baldufa i cap a la sagristia tots dos. Ell feia la múrria.

Senyortingueupietat, preguem, lectura, lectura, evangeli. Sermó a sortir-me’n com pugui. Preguemgermans. El Xerric s’estava palplantat vora les canadelles.

—Xerric, vinga, les canadelles.

—Vinga, la baldufa.

—Au, no em facis gabiejar.

—Vinga, la baldufa.

—Merdós, vinga, les canadelles.

—Si no hi ha baldufa, no hi ha canadelles.

Allà dalt del cambril sentia la riota de l’escolanet. Per no fer-la a plena missa no vaig tenir més remei que apujar-me l’alba, butxaquejar, tornar la baldufa al merdós. I barata de baldufa per canadelles. La missa va continuar. Els pagesos feien la cara d’espardenya de sempre; mistress Py i míster Py tampoc no canviaren la ganya de sempre.

Just d’arribar a la sagristia, el Xerric se’m va esmunyir. I atrapa’l. Ja s’ho trobaria a missa major.

Vaig esmorzar a ca la Bruta amb quatre mossecs. Feia un dia de calor aclofada i grisa. La parella d’anglesos se n’anava a caminar; la calor no els feia calor, durien el mateix pas al camí ral que a l’emboscat.

A missa major no vaig poder atrapar el Xerric tot sol.

Les campanes tocaven el primer toc quan em va venir la colla de jovenalla menada per uns que els diuen monitors i per un cadell de capellà amb barba florida del temps del Bròquil. Em van dir que farien missa de joventut; s’ho van manegar sols. I santa Bàrbara m’ajudés. Encara no havia sortit de la sagristia que s’engegaren a cantar i cantar i cantar; més cantades; un marrec va llegir vés a saber què del llibre dels Reis, més cantades; una marreca va mastegar les de mal mastegar que sant Pau deia als gàlates, més cantades; el cadell va llegir l’evangeli; jo no estava per sermons, el cadell ho va apedaçar amb monicions. Mitja dotzena de marrecs van fer les pregàries, les duien escrites; gairebé totes pregaven pels nens de Nyangabambo, cap no es va recordar dels maldecaps dels seus pares. I vinga, més cantades. Va arribar allò de donar-se la pau i no en vulgueu més d’estimar-nos i estimar-nos. Els estimar-nos van durar fins que vam acabar; acabat, van aplaudir.

A la sortida, els meus pagesos es miraven aquella quitxalla amb una rialleta que no enganyava. Jo anava bastant cap calent quan vaig regolfar al cambril.

—Tronxo, calma, temps són temps.

—Ja ho sé, Mestressa, la jovenalla sempre serà jovenalla.

—Cumbaià, Tronxo, cumbaià.

—I tu calla, mocós.

Entre una cosa i una altra, ja era hora de dinar. La Queia tenia el menjador ple, el Bolusiano i jo vam dinar a la cuina.

—Bolusiano, ara no fas escapades a ciutat.

—Pater, no me toque els nassos.

—No sé pas com t’ho faràs sense manicura ni estilista peluquero.

—Que no estic de cuentos, pater.

No tenia pas ganes de burxar-lo més, vam fer cafè i faria en pau.

Treient el cap a l’església, vaig sentir remor al cambril. Hi havia una mocosa desnarida, esparvillada i remena que sotraguejava l’escolanet.

—Torna’m el canvi.

Més sotraguejades.

—Torna’m el canvi, et dic.

Tenia l’escolanet agafat pel coll i li rebotia el cap contra la paret. Més sotraguejades.

—Torna’m el canvi, merdós.

Quan em va veure, es va explicar.

—N’he ficat una de vint duros a la caixeta d’aquest dient-li que se’n quedés un duro i ara no em vol tornar el canvi. Es un garrepa. No em podré comprar ni una Coca-Cola.

—No et farà cap mal de passar-te’n. Però a veure si ho arreglem.

Vam anar junts a cercar la clau de la caixeta, li vaig tornar el canvi. Havíem fet les paus. O ho semblava. Amb les sotraguejades, la mocosa havia escarbotat una orella de l’escolanet fins a fer-ne saltar un tros.

—Ara hauràs d’enganxar-li l’orella.

Vam anar junts a cercar pega. Més malament que bé, ella va enganxar l’orella deixant-la mig pengim-penjam. Se’n va anar fent la gallineta.

—Més li valdria despatxar aquest dependent.

—No en tinc d’altre.

—Quan menys s’ho pensi li birlarà els quartos.

Escales avall, remenava la cua.

—Ja l’has sentida, mocós.

—Tronxo, no em toquis els nassos.

—Mocós, prou que t’han tocat l’orella.

Entre el mocós i la mocosa no me n’havia adonat. L’església era tota tremolins, els de la rectoria havien engegat discos a tot drap. La música eixordava fins a la placeta. Mistress Py i míster Py en fugien sense perdre el pas. I just a l’hora sagrada d’un anglès, la d’escriure cartes. Diu que els anglesos, que xerren tan poc, tenen dèria de paper i ploma.

Escriuen a qualsevol tia, germana, nebot, conegut de prop o de lluny. I quan no saben a qui escriure, se les emprenen amb el diputat, amb el diari Times o fins amb la mateixa reina.

Vaig dir als Py que vinguessin a fer les cartes al meu escriptori. Van acceptar, s’hi passaren tota la tarda carta rera carta.

El soroll dels veïns va amanir-nos el rosari.

M’havia passat l’enrabiada de la baldufa i només vaig fer un gruny al Xerric; ell es va ficar la mà a la butxaca, protegint-se la baldufa. I llestos. Al rosari érem els de sempre, el Xerric va passar bassines i va tocar oració mentre unes quantes dones anaven al cambril.

Sortint a placeta, vaig sentir els de la rectoria. Garlaven i garlaven; algun cop fins em va semblar que reien. Potser així es feien passar l’angoixa vital.

Tant de bo.