ELS CAPDECOSTELLA

Els capdecostella eren mig passa mig pesta.

No n’havia sentit parlar mai fins que me’ls vaig veure a missa. En girar-me per fer el sermó em vaig trobar una colla de galifardeus amb calça curta, plantats, com si fessin el servei, al bell mig del passadís. Duien més o menys uniforme, mocador al coll i tot de pengerolles a les camises.

—Tronxo, vés amb compte.

No vaig sentir l’avís de la Mestressa.

Els vaig fotre fora de missa.

La feta no va acabar ací. Em cridaren a Solsona, el vicari general em va dir que què havia fet, que a ciutat estaven molt enrabiats i que els capdecostella eren un moviment catòlic d’allò més catòlic, protegit per la diocesana i que fins la reina d’Anglaterra els rebia al jardí de palau.

Em vaig haver d’empassar els capdecostella.

Volien ajudar missa, volien cantar cançons, volien llegir l’epístola i em volien guarnir l’altar amb pixallits, que ells en deien flors boscanes. M’hauria agradat veure la reina d’Anglaterra guarnida amb pixallits.

Em costava d’empassar-me’ls.

Més li costava al Bolusiano. Volia denunciar-los al govern civil i que els esbandís la Falange. El vaig convèncer que millor era no embolicar-se; no fou pas fàcil convence’l.

No s’havien acabat els maldecaps.

Cap a les primeries d’estiu em va venir a veure un minyó tot dret.

Era parent dels Casagreny, es deia Jordi Pit. Era dels de calça curta i catòlics d’allò més catòlics. Va dir-me que farien una acampada al quintanar de Casagreny. Li vaig demanar què punyetes és una acampada; m’ho va explicar. Plantarien tendes i viurien amb la natura.

Van arribar suats, rebentats i escolats. Aquells minyonets de quinze anys, amb la ganya de tísics que fan tots els barcelonins, carregaven unes motxilles com per anar a l’Himalaia. Era al capvespre i vaig veure que ni esma no tenien per plantar les tendes.

Els vaig ficar a dormir entre els muricecs de la rectoria. Es van passar la nit a guerra amb els muricecs.

Van plantar les tendes con qui estén la bugada al sol damunt de les bardisses. L’endemà va fer tamborinada, van tornar a la rectoria. Potser perquè eren tan catòlics Déu els va compadir, plantaren altre cop les tendes i hi hagué pau.

Es llevaven d’hora, anaven a banyar-se al riu, feien caminades, bastien barraques a les forques dels faigs i jugaven a veure qui prenia el mocador a qui. Els meus pagesos se’ls vigilaven com qui es vigila els micos del parc de Barcelona.

Venien a missa tots vestits, pobrets. Ho feien tan bé com podien.

Els quefes feien reunions al vespre.

M’invitaren a la gresca del vespre. Cantaven, jugaven a encendre foc sense sortir-se’n, feien comèdia, cantaven. I se n’anaren a dormir plans, que prou s’ho havien guanyat.

En un racó de bosc hi havien alçat una mena de bastida que en deien la capella i l’altar. El capdecostella em va demanar que hi digués missa, li vaig respondre que què es pensava.

I em va costar una altra visita a Solsona, els capdecostella tenien permís de dir missa a sol i serena. Muts, Tronxo.

Quan ja gairebé m’havia avesat als capdecostella, em van venir les noies.

Manava una cosina, la Meritxell, que es feia dir Xell. Les mosses també van acampar al quintanar. Podeu comptar com anaven les tendes, més d’una es va plegar a mitjanit; fins que vaig convèncer la Xell; almenys les més menudes dormirien a la rectoria. Em van guarnir la rectoria de pixallits.

Tots els capdecostella fan la BO. No, no és el Boletín Oficial, que en deia el Bolusiano, és la «bona obra» de cada dia. Cada dia em venia una marreca o altra a demanar-me quina BO podia fer; me n’havia d’inventar i no donava l’abast.

Semblava que tindríem pau, van venir les males.

Els meus pagesos miraven de gairell; a la rotllana de placeta un d’esparracat, veient passar les mosses, va engegar-la.

—Són ben eixerides, òndia.

Vaig sentir la ferum, alguna o altra en passava. Fins que m’ho va dir a mig dir la vella Xerrica. Aquelles mosses es banyaven mig conilles al riu i més d’un garneu ho aprofitava per fer-hi la vista fixa.

Vaig cridar la Xell.

Li vaig dir que no podia permetre certes coses pels voltants del poble. La Xell va voler-se explicar, li vaig dir que millor fóra plegar el camp, la Xell va plorar. L’endemà marxaven.

I ja m’ho vaig trobar. El pare d’una de les mossetes era un peix gros de la catòlica, va burxar el seu bisbe, aquest va burxar el meu. I vam tornar-hi. Ramblatge a Solsona.

Els capdecostella van sovintejar, els pagesos s’hi van avesar i jo els vaig tenir voluntat. Han passat anys, encara penso que Déu n’hi do i que tant de bo més d’un ganàpia dels d’avui fes la BO.

No sé per quines tracimanyes, els capdecostella no van tornar més. Qui em va dir que feren la fi del cagallàstics, qui em va assegurar que no venien perquè havien canviat el mètode pedagògic.

Potser només havien canviat els pixallits per les campanetes. No ho sé.

Però la tirada dels capdecostella no s’havia acabat.

El capdecostella xic es deia Iu. No estava per tendes ni bones obres. A la universitat feia forrolla, no estudiava gota, corria tot el sant dia amb això del marxisme. Havia fundat amb un capellà dels de la flamarada una cosa que en deien «comunitats cristianes». Feien recessos a llocs solitaris, me’n van fer un a casa; i a fe que no sé què dimonis volien dir amb allò dels recessos, no paraven de xerrar i xerrar i xerrar. Al cap de tres dies de xerrar i no dormir, se’n tornaren a casa escolats.

No els he tornat a veure.

Ara algun d’aquells és ministre.

El món havia de fer moltes capitombes fins que arribés tan amunt.

No em va pas vagar d’assabentar-me de les capitombes del món. En vaig tenir prou i a vessar amb les del Greny i voltants.