EL GAMARÚS

No és un ocellot, és el cabaler de cal Gamarús de la Brosta.

Si en aquestes el seminari no fos altra cosa que racó de fantasmes, la cadellada encara cantaria les gestes del Gamarús al turó de Sant Magí. N’hi va fer de totes.

Entrava al salonet de l’Amo a pispar-hi el tabac ranci que el rector oferia a les visites que s’ho valien, i que les visites que s’ho valien es guardaven prou d’encendre; va trobar cau a la torre de la santa casa on mai no l’atraparen fumant. Males llengües diuen que als estius anava al cinema a veure’n de tan indecents com La cançó de la Bernardeta, on la dita Bernardeta, que poc tenia de santa, hi ensenyava el turmell passant el riu a gual.

Arribat amb penes i treballs al seminari major, va criar un conill a l’armari d’una habitació buida, atipant-lo amb les cols i bledes que afanava de nit a l’hort de les Urraques. El conill va acabar amb all i oli en una sortida de dijous al bosc.

El Gamarús fou el meu gran amic del seminari. Hi vam entrar junts, les hi vam ballar junts, m’arrossegava a totes les crespes mentre el pare Anton m’aconsellava contra les males companyies i les amistats particulars. Amenaçat almenys un cop al mes de fer el paquet i d’enviar-lo a casa, el Gamarús va arribar a les ordres. Les vam rebre junts, ens van capellanar alhora, li vaig fer de diaca a missa nova, em va fer de diaca a la meva, vam sortir alhora cap a les apostòliques. Per allò de les amistats particulars perilloses, ell va raure a sant Pere i jo a sant Pau.

M’ho deixava. Encara que fos l’estarrabaldat de la casa gran, el Gamarús era tan ruc o més que jo. Passava ben justet amb meritus, potser ni sabia que eís llibres dels Reis són quatre, s’embolicava amb els anatemes i feia arribar a les tres pedretes la misericòrdia dels canonges. Va sortir tan en blanc com un servidor; predicava a tomballons i, un cop enllestides les penes de la teologia de sant Tomàs, va entrar, com jo, a la de sant Llehí.

Vull dir que el Gamarús era un ciutadà honrat del braç clerical.

Ens vèiem de tant en tant, no gaire. Almenys cada estiu, als exercicis espirituals que el bisbe organitzava i nosaltres reorganitzàvem a cops de botifarra fins a les menudes de la nit.

Però el Gamarús havia de girar com una mitja.

Aquell estiu, no va venir a exercicis. Fou el primer senyal. A la tardor el van canviar de destí i li va tocar per les meves rodalies. Ens vèiem més sovint, Déu meu, no era ell.

Anava net. Aquella criatura del Senyor, que fins a la primera missa i enllà encara duia a la pell les aigües de sa mare partera, ara anava fet un llisquis i em deia a mi, a mi el seu amic Tronxo, que la neteja i la polidesa són necessàries per a l’ascètica sacerdotal. Es va engegar sense aturador, jo gairebé ni me l’escoltava; aquell no era el Gamarús que s’escapava a les nits de seminari per fer una galleda de cargols.

—Gamarús, diria que vas torrat.

—De temps que no tasto vi.

—Doncs ara glopeja’n, en dius de tan rares que deus tenir la gargamella coent.

I vinga, com més estrany se’m feia menys em deixava de petja. Que si l’ascètica, que si la mística és «más digna de ser admirada que imitada», que calia molta vida d’oració, que no ens ho podíem fer sense direcció espiritual ben collada. Uf.

—Quan ja les he acabades totes, jo xerro amb l’escolanet.

—Però, Tronxo, xerrar amb un minyó no és pregar.

—Xerro amb el de cartó del cambril.

—Ai que la vida espiritual et trontolla, Tronxo.

Em va deixar amb l’escolanet a la vora.

—Tronxo, no sé pas d’on has tret aquest tifa seca.

—Mocós, no em toquis els amics.

Cada cop que ens vèiem, n’hi sabia una de nova. Dormint a ca seu vaig sentir regalimera d’aigua a pic de dia. El Gamarús es dutxava, vits, i amb aigua freda. En nom de l’ascètica i la polidesa.

Fou tot esmorzant que em va demanar que no li digués més Gamarús.

—No sé per quins set sous t’he de canviar el mot.

—Es un malnom indigne de la dignitat sacerdotal.

En nom d’alguna dignitat sacerdotal, el Gamarús va ser dels primers a deixar la sotana per a les arnes i córrer amb calces de vellut, espardenyes de vetes i mitjons al garró. Ara, la dignitat sacerdotal li privava de dir-se com s’havien dit els seus rebesavis i el feia anar amb matrícula sota la nou del coll, creueta al gec i una ganya de capellà que enternia.

I vinga i tornem-hi amb la vida espiritual. Mai més no va agafar les cartes. Déu meu. Cadascú que se les emprengui per on vulgui, que dret hi té, però el Gamarús ja no era aquell gamarús de nits al terròs, s’havia fet d’una altra ploma. Nosaltres el trobàvem estrany i ell ens guaitava de més amunt.

—Tinc ganes de ventar-li clatellot.

—Benaurats els manyacs, Tronxo.

Benaurats els manyacs i paciència. Que després de tombar i girar per l’ascètica, ara les entomava cap a la teologia. Va fer-me el curull quan sortíem d’escoltar un teòleg de ciutat al recés de capellans amb bisbe i tot. Cert que el teòleg parlant de la resurrecció les volia filar tan fines que ni sabies si allò era l’evangeli o el don Juan Tenorio. M’hi havia endormiscat. El Gamarús anava biga dret com un parpal.

—A aquest home li manca formació teològica.

—No n’he entès res, però tu hi aplegues tant com jo.

—Creu-me, Tronxo, cal tenir sòlids fonaments de teologia.

—Jo els tinc sòlids com ningú, tinc el cap fet de totxos.

Només de trobar el Gamarús m’agafaven tremolins. Me la veia venir. I em va venir. El minyó va dur-me a un recés del seus.

M’hi vaig sentir com una taca en un vestit nou. Per dir-vos que el Gamarús era el menys polit de tots. Em van rebre amb alegrois i em tractaren de tu, com si ens coneguéssim de tota la vida.

Vam passar a la capella.

Don Diego ens va engegar la meditació. Les cargolava fines, les cercava fondes i les penjava altes. M’hi vaig abaltir. Quan me’n vaig adonar, ens havia deixat perquè meditéssim «sobre lo dicho». Jo no tenia res per meditar, no sabia res de «lo dicho», em vaig tornar a abaltir.

Passejant pel pati de la casa, el Gamarús em va deixar entendre que anés a veure don Diego, li vaig respondre que el meu mal no vol sorolls.

Com ja m’esperava, don Diego va fer-se’m trobadís, em va emmenar al seu despatx i va voltar-me la sínia. El veia venir, m’ho vaig prendre pel dret i cota’l.

—Don Diego, mai no seré dels seus.

—Encara no hem parlat gens.

—Només cal que me’n respongui una.

—Tu diràs.

—Sembla que cada matí es dutxen amb aigua freda.

—Així conjuguem ascètica i higiene.

—Doncs no m’hi apuntin.

Ja no vaig veure gaire més el Gamarús. Però vaig saber que els companys li feien vores, i, pitjor, n’hi feien els seus pagesos. El vaig anar a veure, vaig provar d’explicar-me. Res a fer.

El noi va acabar com havia d’acabar. Se’n va anar amb els seus a Bayakinpayo. No ho trobareu pas al mapa, és veí de Nyangabambo. Se les fan a matadegolla; els nyangabambos escaliven els bayakimpayos i els de la veta del Gamarús, el bayakinpayos escaliven els nyangabambos i els de la veta del Ficanassos.

Que Déu hi faci més que nosaltres.

Segle rera segle, els sants i santes fundadors han volgut endegar la vida dels capellans. No se n’han sortit. Som com som i que no ens toquin la pudor de cort i l’olor de trepadella. Som com som, ni millors ni pitjors que els altres. Som com som i que no ens vulguin canviar.

Uf. I que no ens facin dutxar amb aigua freda als matins.