LLADRES I SERENOS

Ara que sóc a punt de tombar-hi, em confesso.

ConfiteorDeoomnipotenti. Els veïns em van deixar un llibre de lladres i serenos. Encara que en sortissin malparats els deu manaments de la Llei de Déu, la meva carn pecadora ho ha de confessar. M’ho vaig passar bé. Hi sortia una vella anglesa que se les sabia totes i les endevinava totes perquè no es fiava ni de sa mare. Ho havia escrit una bona dona anglesa que s’empassava i feia empassar morts com qui s’empassa bresques. Després del primer llibre en vingueren més. M’hi vaig ben aviciar. Senyortingueupietat.

No estranyi, doncs, que aixequés l’orella quan vaig sentir que les encetaven per ací a la placeta. Amb míster Py, present en cos i ànima, no ens hi mancarien pas sal i pebre.

I a fe que vam començar per la revessa.

El gamarús del Ficanassos va arrencar ies parlant de política nacional i internacional. Quan surt la política, m’arrapo a la pipa i no escolto més que de lluny. Vaig sentir que el gamarús se les tenia amb el míster.

—Aquest país és molt diferent del seu, míster Py.

—Almenys hi ha una diferència que no dic. De cert fóra inconvenient. Perdó.

—Tregui-se-la del cap sense por, míster.

—Ja que ho demana. Al meu país vostè seria hoste de Dartmoor. I perdoni, míster Ficanassos.

Per als que no llegeixin res de lladres i serenos. Dartmoor és una presó.

El Ficanassos es va botir, va passar tota la posobra amb la múrria i no li vam sentir més la veu. Ni falta que feia, vits.

La Pam, després d’una callada atapeïda, va tomar a filar fil.

—Jo no serviria per a investigadora, no sé pas com s’ho fa, míster Py.

—El meu secret és semblar que no en tinc cap. Bé. Com el father Brown de Chesterton. Realment. Semblo tan policia que ningú no es pensa que ho sigui. Bé. Ni espanto els testimonis ni faig fugir els criminals. Elemental.

Marcava el compàs dels mots amb bufarades de pipa.

—Bé. D’una altra manera. Verament. No m’assemblo gens als policies i detectius de les novel·les de misteri. Bé. Vostès en diuen de lladres i serenos. Sembla.

Jo vaig aixecar les orelles, ja he dit la meva flaca.

I hi vam tombar.

L’Estruc Turu va fer parada, pota enlaire i glapida, com un gos perdiguer olorant el rastre. Quan s’engega, ves qui l’atura. Que si les novel·les de lladres i serenos són un subproducte cultural de la societat capitalista decadent. Que si aquesta mena de lletrota és impossible en els països de democràcia socialista. Que si només la novel·la negra americana dóna una cata justa de les corrupcions i contradiccions capitalistes. I vinga. Ja ho vèiem venir, de pic o de palada havia de sortir el Marx. Va sortir el Marx. El Marx ja ho havia previst.

El fum de la pipa em va ennuegar.

—Les novel·les americanes del ram només són sang i fetge. M’agrada molt més el comissari Maigret.

—El Maigret és tan sols un pagès sense contingut social, mossèn.

—També em va bé l’Agatha Christie.

—Quina una. Nostàlgica de les glòries marcides de l’imperi britànic. Perdoni, míster Py.

—Està perdonat, míster Struckturu.

El míster sempre li enganxava els dos cognoms. Després d’algunes bufarades de pipa se’m va encarar.

—Així que el nostre estimat reverend també llegeix misteris.

—Doncs sí, de tant en tant.

La Montsy remenava d’estona per ficar-hi cullerada.

No la vaig entendre gaire. Se les feia per l’angoixa vital, el coragre de la vida, l’abstracte sense perfils del nostre rerafons. S’ho va descabdellar tant com va voler.

La Pam també en va dir. Que la novel·la de crims té tan d’èxit perquè allibera el subconscient. Havia de sortir Freud, va sortir Freud. Però tot d’una va esclafir a riure.

—Sort que mossèn Tronxo no té subconscient.

—No me l’he vist mai. Potser només tinc un subconscient tripal, fet de bacallà i cigrons al seminari.

Després d’uns quants tombs, vam callar. Esperàvem la del míster. Entre bufarada i bufarada de pipa, el míster va desfer la seva troca.

—I bé. La novel·la de misteri és, just, a l’inrevés de la realitat.

Un punt de sornegueria als ulls i més bufarades de pipa.

—Vegin. Crim a Londres. Cinc sospitosos. Bé. A és a Toronto, B a Seattle, C a Timbuctú, D a Queenstown i E a l’Àrtic. Entesos. A la novel·la, l’assassí fóra E a l’Àrtic. Realment, cal cercar F, que viu a Londres i té coartada. Elemental. En un noranta per cent.

Bufarades. La veu també tenia un punt de sornegueria.

—Certament. Un misteri criminal és tan corrent com un misteri de poble. Just.

Gairebé reia. Les bufarades anaven més sovintejades.

—Fantàstic. Aquest poble té el seu misteri. Realment fantàstic.

Ens el vam mirar sense saber ben bé què.

—Aquest misteri sóc jo. Elemental.

Es va repapar a la cadira.

—Evident. Sóc anglès i jugo a la botifarra. Bé. La meva feina es perseguir criminals. Bé. He voltat tot sol per les rodalies. Bé. Només tracto miss Montsy, miss Pam, míster Struckturu i el nostre estimat reverend. No tinc bones relacions amb l’honorable Ficanassos. I més. La meva muller mai no diu res. Realment. Sóc un misteri.

—Míster Py, vostè és bruixot.

—Elemental, reverend. Elemental.

Més bufarades de pipa.

—Bé. Amb el seu sistema escolàstic, reverend. Ad primum. Sembla impossible que un anglès jugui a la botifarra. Ad secundum. Tots els pagesos del món lliguen més fort els cordons de la bossa quan veuen un foraster, i més si saben que és de la policia. Ad tertium. Sospiten que cerco petroli, cal veure el barret de míster Bolusiano. Ad reliqua. Miss Montsy és tan abstracta que fa pensar en misteris concrets; miss Pam és tan concreta que fa témer misteris abstractes. Bé. Míster Struckturu canta tan alt les glòries del marxisme que sembla un comissari de Sibèria enviat en missió especial. Verament.

Les bufarades anaven més seguides.

—I bé. La realitat mai no és tan cargolada.

—Apa, descargoli-la, si us plau.

—Vegin. Descargolem-la. Ad primum respondeo dicendum quod. La botifarra, amb perdó, és un bridge de cockneys. Ad secundum. Vinc massa de lluny per perdre el temps robant pagesos. Ad tertium. A les passejades no he recollit una sola mostra de mineral. Ad reliqua. No hi ha res tan poc misteriós com un pintor abstracte. Bé. Els psicòlegs tenen la bona fe que cal per engolir-se míster Freud. Bé. Míster Struckturu sembla tant un espia, que podria ser-ho; però cap espia, ni comunista, no s’ha llegit míster Marx. Conclusio. Estiguin tranquils.

Les bufarades anaven més espaiades.

—Ben cert. Només va encertar-ho el reverend. Exacte. Faig vacances.

Míster Py era com aquells perdiguers de novel·la que ho saben tot i ho expliquen tot. Però encara no havia acabat, em tocava a mi.

—I bé. Només resta el nostre estimat reverend. Bé. Vol fer-nos creure que és tronxo. No ho és. Cert. I més cert. A qualsevol crim fóra el culpable.

—Home, gràcies.

Ara reia; reia a l’anglesa, però reia.

—El misteri és el seu ofici. Evident.

I ves què li havia de respondre.

Vaig tombar les raons.

—Míster Py, encara li’n queda una per explicar. Com re-diastre sap res dels escolàstics.

—Elemental. Volia ser policia.

—Encara ho entenc menys.

—Bé. Vaig estudiar escolàstica medieval a Oxford. Senzillament. Es l’única manera d’aprendre una mica de lògica. Obvi. Amb la raó crítica de Kant, les categories tan poc categòriques i els imperatius categòrics tan poc pràctics, mai no hauria pogut atrapar cap criminal. Evident.

Jo estava esblaïmat. Sempre havia cregut que sant Tomàs no servia ni per empescar-se un sermó. Ondia. I servia per a un poli. Si jo anava per ací, podeu comptar els esbufecs de l’Estruc Turu, la Montsy, la Pam i el Ficanassos.

L’amanida era servida, amb sal i pebre.

Però era tard, hora de gitar-se.

Míster Py encara tenia la darrera per dir.

—Espero que cap de vostès no tingui l’acudit de fer un crim.

Ja era al cap de l’escala quan va reblar-ho.

—Estimats, no voldran pas fer-me malbé les vacances.

Va blegar una mica l’esquena, cerimoniosament.

—Bona nit, estimats.

Bona nit i bon dia.

Després d’aquella vesprada dels lladres i serenos, em pensava que els veïns s’haurien enfaristolat amb les dites de míster Py. Però es veu que el míster les podia engegar com vulgués, les hi aguantaven totes, fins l’escolàstica. Només el Ficanassos feia vores. Tot això ens estalviàvem; i si és manca de caritat, que Déu m’ho perdoni; em sembla que no hi puc fer més.

Vam passar unes setmanes en pau. Míster Py, duent a remolc mistress Py va marxar, tornaria l’estiu vinent. Quan li vaig dir que potser podria trobar llocs millors per oblidar-se d’assassins, em va respondre molt polit.

—Realment. Enlloc no trobaria sermons com els del reverend Tronxo. Realment.

La mistress va ensenyar dents afegint-hi la seva:

—Molt realment. Sermons Tronxo. Molt realment.

I se’n van anar.

Acabava l’estiu, els veïns també se’n van anar. Tornaven els caps de setmana, van deixar de venir algun cap de setmana, en tombar l’hivern ja no van venir més. Tornarien cap a la primavera.

—Apa, Tronxo, que se t’ha acabat la cultureta.

—Calla, mocós, burgès decadent i opi del poble.

—Ves qui parla.