MOSSÈN TRUC

Omne ens quaerit sibi similia. Ningú no s’adona dels passos del carter.

Era com una endevinalla, l’endemà m’hi entretindria. I potser arribaria a trobar Pescolanet.

Però l’endemà fou aquella de mossèn Truc.

De la mena del Trabuc però més manyac, mossèn Truc tenia parents a tota la rodalia. No em va pas estranyar que vingués al Greny a casar-ne un parell de la Vall. Ja ho teníem emparaulat, farien el dinar a ca la Bruta.

Mentre es posava els ornaments a la sagristia, mossèn Truc em va demanar que me n’anés, que no li escoltés el sermó perquè l’avergonyia. Li vaig dir que amb mi res de vergonyes. Va tornar-hi. Quan ell començava la missa, me’n vaig anar cap a casa.

Tot d’una em va venir el Xerric amb la cara esbarrellada. No em va dir res però vaig entendre que en passava alguna. I tant que en passava. Em vaig trobar mossèn Truc es-tenallat a terra, moradenc, gairebé negre de cara. Em van ajudar a dur-lo al meu llit. Al casament hi havia un metge. Mossèn Truc era mort.

A l’església, la núvia era tota plors.

—Mare, me’n vull anar.

La vella sabia més on érem.

—Quieta ací, que encara no ets casada.

Vaig casar-los jo, enllestint com vaig poder.

Després de casar-los, me’n vaig anar a telefonar a ca la Bruta. Els germans de mossèn Truc no eren enlloc, la germana havia anat a cals parents que no tenien telèfon. Vaig telefonar als rectors veïns de mossèn Truc, vaig telefonar al bisbat. Uf. Vaig estar bona estona penjat al telèfon, mentre sentia que els del casament feien la gatzara de tots els casaments.

Quan arribaven els parents de mossèn Truc, els del casament sortien fent gresca. Vaig emprendre’m la vella.

—Potser no recorden que se’ls ha mort el capellà que els casava.

—Ai, sí. No hi hem pensat més, i això que era parent nostre.

La gent va continuar fent gresca.

Quan vaig arribar a casa, els parents de mossèn Truc discutien. Discutien qui havia de pagar l’enterrament del capellà.

Déu meu, que sols estem.