LADY GODIVA

Vaig rebre una carta amb sobre d’allò tan de senyor i segell d’Anglaterra.

Era de míster Py. Em donava la nova; l’havien fet lord o una cosa d’aquelles que fan els anglesos als que s’ho valen o als que no valen per a res més. Fet i fet, no han passat pas tants d’anys des que, quan algú de la capellanada era un os fora de lloc i no podien enviar-lo al Greny, el feien canonge.

—Tronxo, recorda allò de la caritat.

—Perdoneu, Mestressa.

—Sí, però ja l’has engegada.

—Si voleu, ho esborro.

—Si l’has engegada, l’has engegada, Tronxo. No hi tornis.

A míster Py l’havien fet lord o una cosa així. M’ho deia a la carta amb molta més cerimònia, esmentant la bondadosa designació amb la qual el distingia Sa Graciosa Majestat, la Reina Isabel II. N’hi afegia que esperava donar-me alguna altra nova ben aviat.

No seria pas a l’estiu, l’estiu queia lluny.

Era mitja tarda quan vaig trobar-me una camioneta amb títols i rètols pintats de tots colors. No n’hi havia per a tant, era un recader, però ells es deien Internacional Missatgers. Anaven tres o quatre; el que manava més em va preguntar si jo era el reverendo senyor Tronxo, vaig respondre que jo era el reverend senyor Tronxo. El Bolusiano i la Queia, que també havien sortit a veure què, van assegurar que jo era el reverend senyor Tronxo. Quedava ben entès qui era jo. Em van donar un paperot per signar i van treure un embalum de la camioneta; encara no havien fet, van treure un altre embalum. Ara ja havien fet, se’n van anar deixant-nos els embalums a mitja placeta.

La Queia va dir que allò potser eren els reis abans d’hora.

El Bolusiano i jo vam obrir l’embalum xic.

Era un ram de flors monumental. Una taija deia: «A la Mare de Déu del Greny».

Amb feina i alçaprem vam obrir l’altre embalum. Feia embalum.

Encenalls i més encenalls, fins que ens vam trobar allò que no podíem esperar.

Era un escolanet de cartó, semblant al meu mocós.

—Eso, pater, ve del ministerio, ya se lo deia yo.

No venia del ministerio. Duia una taija amb lletres prim-filades.

«Lady Godiva Py».

La Queia va dir que l’escolanet era una monada, el Bolusiano el trobava figaflor, jo me’l veia enfavat. Fos com fos, vam dur el ram a la Mestressa i vam posar l’escolanet nou al lloc de l’altre.

Tot sopant, el Bolusiano no s’ho podia empassar.

—Ni que me lo jurin, pater, no puc creure que una tia se digui Godiva.

Ho haviem d’aclarir. Per fer ben fets los onerosos deberes de su cargo d’alcalde, el Bolusiano tenia alguna cosa que podia servir d’enciclopèdia. Hi sortia una lady que es deia Godiva.

Aquella lady Godiva, a càstig d’un rei baijaula, es va passejar conilla, muntada a cavall i tapant-se les vergonyes amb la cabellera. Féu el volt per tot el seu poble amb les portes tancades, ningú no va treure el cap per no ofendre-la.

El Bolusiano s’ho veia altrament.

—Pater, si la Godiva aquesta del Py anés pel Greny así, també todo el mundo tancaria puertas y ventanas. S’estimaria més no veure-ho.

La Queia va dir que aquell home seu era un porc.

No sé pas què passava amb l’escolanet nou. Ens fèiem vores. Jo no gosava xerrar-hi, ell feia la muda. Encara que fos de la mateixa mena que el vell, era ensucrat, ensalivat, enfadeït, primfilat, nyeula i nyicris. Mai no li podria dir mocós, no te l’imaginaves amb mocs.

—Mestressa, d’aquest bordegàs no en farem res de bo.

—Es dels que han fet el batxillerat, Tronxo.

—Ja veig que no podré pas xerrar-hi, Mestressa.

—T’ho hauràs de fer amb mi.

—Però amb Vós no puc engegar-les gruixudes.

—Tronxo, els meus veïns de Natzaret no les ventaven pas primes.

—Em farà vergonya.

—Amb la poca que en tens, aquesta no et serà pas sobrera.

Ho vam deixar així.

L’escolanet nou no feia la muda. Era mut i mut les acabaria.