CULTURALS

Ja fa temps, vaig tenir un veí que se les feia de savi.

Que si sant Tomàs amunt, que si sant Tomàs avall. Era del morro fort. Va fer un ramblatge de ca l’ample al seminarista que s’havia passat la tarda pescant amb canya, quan hauria pogut llegir sant Tomàs. Uf. El van fer canonge i ens va deixar tranquils.

Aquest predestinat a canonge esperava arribar a la glòria celestial per aclarir-ne algunes, com aquella de sant Pau quan parla «d’un agulló de la carn que el punyia». Ara que hi caic. El Xerri, de Sagrada Escriptura, ens en va parlar un mes sencer sense treure’n l’aigua clara.

Tots en tindrem alguna per preguntar quan siguem a la glòria. Jo en tinc més d’una, sobretot aquesta. Què redimo-nis va fer el fill pròdig l’endemà d’arribar a casa i quan ja havia paït el vedell gras. Perquè el minyó era un vagarro i son pare no devia saber què fer-ne.

Em sembla que el minyó deuria tornar a les males tres-queres, com el Bolusiano deia per justificar la primera torradora:

—Miri, pater, ja lo deia mi abuela, allò de genio i figura.

He fet tants de revolts per dir que el Bolusiano tornava a ser el de sempre. I amb la Queia amansida.

Quan pensava en les fetes de l’escolanet, l’home es posava cremant. Els de la trepa li havien penjat la llufa i l’havien deixat en cueros vivos. N’hi afegia algunes que més val no dir. Veureu. Ell podia esbravar-se, no tenia les manilles que tinc jo. Vull dir aquestes de la caritat, el perdó de les ofenses i benaurats els manyacs.

—Tronxo, que desbarres.

—Desbarro, Mestressa.

El Bolusiano hi tornava i hi tornava.

—Pater, hay que rentar la ofensa i la deshonra de este poble.

No en pensava d’altra. A torradora feia pujar tots els dimonis de l’infern, a mitja torradora era capaç d’anar al cambril per fer-hi el moc, a mig serè ho engegava tot al bota-vant, ben serè escrivia carta rera carta i s’engarristava a la filosofia política.

—Le digo, pater, que això no passava als tiempos del Franco.

Jo mut, era política.

L’home em feia signar cartes i més cartes, fins que me’n vaig atipar. Però no s’aturava per res.

—Pater, aquesta me la firma per narices.

—Ja n’estic tip.

—Se tracta de l’honor del pueblo.

—El poble més s’estima botifarres que honor.

—Ahí, ahí les duele a los catalanes.

—Ep, no fem política.

—Bueno, pero me firma la carta.

—Almenys sàpiga a qui l’escrivim.

Era una carta signada per l’alcalde i el rector demanant ajuda econòmica a una caixa. Volíem comprar un escolanet nou. Molt polidament els de la caixa ens van dir que els escolanets de cartó no entraven en el seu programa cultural.

El Bolusiano vinga i vinga.

—Pater, avui tenim a dinar un peix gordo de la cultura.

—Doncs que us faci profit.

No me’n vaig poder escapar. El Bolusiano em va presentar el de la cultura i, abans que ell se n’adonés, ja li havia ventada. No sé pas si va arribar a entendre què volíem, ni sé pas si hi podia fer res.

Va dir que la Montsy era una catalana universal. Li vam respondre que al Greny era més coneguda per afanar escolanets. Va retombar que els genis són els genis, i que no podíem pas demanar-li que ens tornés el noi de cartó.

Vam tombar-ho cap a l’ajuda econòmica. El cultural va fer la llagrimeta, no tenim una pela, se les queden totes enllà; si volíem ajuts oficials per comprar un escolanet nou, hauríem d’anar enllà. I ens va deixar així.

El Bolusiano continuava furgant, em sembla que se l’enduien les ganes de revenja.

—Tronxo, que prou feina tens per tu.

—Feina tinc per mi.

—Doncs guarda’t de judicar.

Fins que va arribar la darrera. El Bolusiano va conèixer-ne un que tenia un cosí parent d’algú del ministerio. Volia que jo anés al ministerio, però d’aquesta no se’n va sortir.

Va anar-hi ell.

En va tornar ben moix. Rebotant de ventanilla y negociado a negociado y ventanilla, se l’havien tret del damunt.

I ja no hi havia més cartes per jugar.

Ep, llevat de les de la botifarra.