LA GENT

L’endemà passat de la meva arribada era diumenge.

I vinga, a patir amb el sermó, tot i que cap dels pagesos no m’abasardava tant com em podien abasardar els bufecs de mossèn Trabuc. Déu hi faci més que nosaltres, tocava el miracle de la multiplicació dels pans. Em vaig fer un embolic, potser semblava que el Senyor hagués donat cinc mil pans i dos mil peixos a cinc homes o potser dos. Vaig enllestir com vaig poder, sort que acabat de dir acabat d’oferir i vergonya a vendre.

El pagesos m’escoltaven sense moure un tret de la cara ni remoure la biga de l’esquena. Però em guaitaven a veure venir. No hi ha qui els somogui a sermons, haurien fet el mateix tirat amb Cicero o amb sant Joan Crisòstom.

El xic de cal Xerric em contestava glopejant el suscipiat com jo feia a santa Llúcia, em va ajudar a treure’m els ornaments i a endreçar la sagristia. Va marxar. Fora dels glopeigs, encara no li havia sentit la veu.

Com és sant ús i costum, els pagesos s’estaven a la placeta de l’església fent rotllana a la xera. Les deixaven anar a mitges; amb més esbufecs que paraules clares, ves qui és capaç de refer aquells tomballons entre «malament rai» i «ensafrana-t’hi», ells s’hi entenien prou.

No em miraven però em veien lligar el tabac. De cert pensaven que els havia tocat un cadell, que feina a esbravar-lo i que més calia dur el roc a la faixa. Les dones feien rotllana lluny, parlaven més baix. A poc a poc marxaren tots.

Vam anar de tractes amb el Bolusiano i la Queia, em farien la via. Els dos homes dinàvem a la taverna, mentre la Queia trafiquejava a la drogueria, adrogueria, estanc, telèfon, correus i «tots els servicios públicos».

Després del rosari de la tarda, vaig tomar a ca la Bruta. Encara que aquests de la pastoral de conjunt no s’ho hagin ni olorat, els pagesos fan més cabal de la botifarra que dels sermons. Al tercer «contro» meu, l’esparracat de cal Xume-ta ja va gosar demanar-me si venia de molt enllà enllà. Li vaig respondre que prou i no tant d’enllà.

El ramat que m’encomanava el bon Déu començava fent-me vores per veure quina fona duia. No van trigar pas a saber-me les flaques, jo no vaig trigar gaire més a saber-me’ls un per un. Més d’una cabra, no gaires anyells, algun cabrit, una bona colla de xais, poc d’ovella i cap ovelleta.

El Casagreny feia de manyac amb l’esquella. M’havia vingut a saludar cerimoniosament, com pertocava a l’home bo d’aquells verals, el que tothom triava abans de pledejar davant del jutge. El Casagreny semblava un dels profetes de qualsevol dels quatre llibres dels Reis.

Encara era ben bé de la reina vella, d’aquells de «els bous per la banya i els homes per la paraula». Tenia algun llibre i fins llegia el diari de tant en tant. No massa de tant en tant, perquè li deia «l’embustero».

El Casagreny, com li tocava per patriarca, arrossegava tota una llorigonada. L’hereu passaria per advocat abans de raure al tros, el primer cabaler acabaria això que en diuen periodista.

No m’allargo més a fer-vos la llista de venerables xais del meu ramat. Però no em puc pas deixar el Bolusiano.

Es deia de nom, i no pas de malnom, Bolusiano Bobo Gago, havia nascut a Zamora. Quan el van cridar a fer el servei, es va «reenganchar», el feren «sargento» i no va trigar a dur «las sardinetas de brigada». Així va arribar al Greny aconseguint maquis. Es va filar la Queia i sa mare, va fer l’aleta a sa mare i es va casar amb la filla, va aconseguir que la sogra se li morís aviat i es va instal·lar de reietó de ca la Bruta. De tant en tant amallonava la dona.

D’entrada, el Bolusiano i la seva tropa de l’exèrcit van exigir del rector d’aleshores que fes els sermons en castellà. El pobre home s’hi va avenir en nom de la pau i la treva. Però quan el capità i el Bolusiano van veure que el castellà del rector sonava com el català, el deixaren tranquil.

A la meva arribada, el Bolusiano era alcalde, quefe de Falange, delegat del govern i cap militar del Greny. S’ho valia, no amoïnava ningú i en tenia prou de poder lluir el galons a la festa major.