EL CARRO DE FOC

L’hereu Casagreny havia estudiat als hermanos, havia fet carrera i n’havia sortit advocat. Amb la lletra menuda apresa i sense haver après gaire la grossa, que és la que val, son pare el va enviar al tros com sempre tocava a l’hereu encara que fos de casa ratjosa. El minyó no en volia gaire, va buidar les quadres de mules i les va omplir de tractors.

Fou allò de la revolució industrial.

D’aquesta, l’únic del poble que no tenia tractor era jo; el Bolusiano tampoc no en tenia, però assegurava que la seva Queia era un tractor amb cinc marxes.

Bé, me n’anava d’osques.

El vell Casagreny patia de veure l’hereu. No era fet per a la terra. S’escapava a ciutat i va passar allò que més era de témer. Es va casar amb una miraminomtocs, fina, escanyolida, pintadeta i fleuma.

L’hereu Casagreny se’n va anar a viure a un pis de ciutat. Ja s’ho tenia tot ben arreglat, deixaria les terres al menar d’altres. El vell no va passar pas per aquesta, va dir que, mentre fos viu, les terres les menaria un Casagreny i que s’ho faria sol.

S’ho feia ben sol.

El Ficanassos no venia ni per Nadal. L’hereu venia només de Nadal a sant Esteve. La dona venia menys. Quan van tenir canalla, pujaven la canalla uns dies a l’estiu. Les criatures eren tres, dos nyicris i una nyeula; tenien por dels gossos, ploraven només d’escarbotar-se el genoll, deien que la cort dels porcs feia pudor i que les tifarades de les vaques feien fastig. Parlaven una cosa estranya, ni català ni castellà; quan no sabien què dir, s’ho arreglaven dient «vale».

El vell s’ho feia ben sol. Ben sol no, entenguem-nos. Venia a la missa de cada dia i als rosaris de totes hores. Li senties un gorg a dintre, barreja d’amargantor i de pau.

Un dia va comparèixer el Ficanassos. En sabíem ben poques d’ell, només que l’abillava, i prou se li coneixia pel cotxàs que va dur. Va dinar a cal vell i s’hi va passar una estona.

No l’esperava, em venia a veure a mi, era mitja tarda.

M’ho va explicar. Es casava. Ho va dir sec. I es casava pel civil. Ho va dir desafiant-me, esperant què feia o deia jo, jo no vaig fer ni dir res. Però veia que anava per una altra, feia revolts fins que va engegar-ho. Havia convidat son pare al casament pel civil, son pare havia dit que sí però que demanés al rector si volia acompanyar-lo.

El Ficanassos em va dir si volia acompanyar el vell a casament pel civil.

Esperava que digués que no, i en paus. Vaig dir que sí, i aguanta’t, noi.

—Tronxo, has fet ben fet.

—Ja m’ho semblava, Mestressa.

Vam anar a ciutat amb el taxi del Cuita.

Sense fer propaganda. Els capellans en sabem més de casar que els jutges.

El del civil va llegir dos articles de la constitució. No podia acabar dient que fos paraula de Déu, és clar. Després va engegar un sermonet que Déu n’hi do sense Déu ni mare-dedéu. Van dir que sí, vull dir els nuvis. Van signar nuvis, jutge, testimonis. I llestos, al carrer.

Vam fer un tec dels de molta teca. Jo seia al costat del vell. Això dels casaments a ciutat són ben rars; les dones duien calces com les dels pallassos, els homes anaven amb uns gecs que semblaven penjarrobes amb rufes a la camisa.

El vell estava fadigat i vam marxar aviat.

De tomada, va dir-me que la jove Déu n’hi do, encara que pudia a sàvia. I no vam dir res més, férem tot el viatge rosari rera rosari. El vaig deixar a casa, em va demanar que no el deixés fins que no fos gitat. Ja era al llit, quan va treure-s’ho del pap.

—Mossèn. Tant si es casen per l’església, com si es casen pel civil, com si s’ho fan amb un plat enlaire, Déu hi és. Al casament de l’església hi és de convidat, als altres hi én de manefla. Sort que Déu és un manefla.

Me’n vaig anar.

—Mestressa, Vós també sou una manefla.

—Encara no ho saps prou, Tronxo.

Venia cada dia a missa, els seus passos cada dia eren més balbs. El vell Casagreny es marfonia. Ho vaig voler dir a l’hereu, però el merdeta em va respondre que son pare tenia vida per anys i panys i que se’n tornava a ciutat.

Però el vell es marfonia. El gorg de dintre tenia menys amargantor i més pau.

Fins que ja no ens hi podíem enganyar, era a les últimes.

Va venir el Ficanassos sense la dona, l’hereu i la dona sense els fills. Van dir que els nens s’espantarien de veure l’avi mort. Déu meu. Estem lluny d’aquell sant Francesc que tenia la mort per germana. I malaventurat de l’home que no se la sap mirar així, i més malaventurat l’infant que no ho endevina des de la primera comunió.

El vell ja era a les darreries de les últimes.

Va fer marxar tothom de l’alcova, vam restar sols ell i jo.

I vaig reviure tota una vida en els instants d’una mort. Déu meu. Ningú no sabrà mai què és la gràcia de ser capellà. Aquella estona fou una història de gràcia i feblesa que només sabem Déu i jo.

El combregar fou el darrer combregar del Greny com sempre havíem fet. Jo duia Nostramo amb l’humeral, el Xerric xic aguantava l’ombrel·la, el vell Feluga duia la llanterna, el noi Xaloc tocava la campaneta.

EcceagnusDeieccequitollitpeccatamundi.

Ho sé del cert. Aquell home que obria la boca per al darrer combregar tornava a ser el nen de la seva primera comunió.

Vaig tornar a restar sol amb el malalt.

—Mossèn, voldria encomanar-li els fills, les joves, els néts.

Però no hi pot fer res, només vessar-hi parenostres. No m’enganyo. Casagreny s’acaba amb mi, però el món continua i Déu és més ample que un casal i unes terres velles.

Pantejava.

—Déu sempre tindrà un casal amb la porta oberta per a tots. Mai no serà mentida la més bella història dels evangelis.

Ja gairebé ni podia parlar. Em va allargar la mà.

Vaig sortir a cridar els fills. El vell em va tornar a donar la mà. La vista entelada se li va aclarir uns instants, ens va mirar un per un, encara amb prou alè a la darrera dita:

—Al cel ens «tropiguem».

Va restar com adormit. Moria al cap de poc.

Potser perquè me l’estimava tant només m’ho semblava. Aquella cara tenia una noblesa i una pau com mai. Sense ni adonar-me’n, vaig plorar. Els fills no van plorar.

Aquella nit era sense lluna, feia una fosca gairebé esfereïdora, l’aire tenia una estranya quietud erta. Res no deixava endevinar estrelles i cel. Jo no podia anar a dormir, ni gosava fumar, m’estava quiet al pedrís de la placeta.

Ho sabia, ho sabia del cert. Almenys en aquell instant.

Déu s’enduia el vell Casagreny cap als cels amb un carro de foc.

Com en altre temps s’hi havia endut el profeta Elies.