TRONXO, INVESTIGACIONS

La mort del mossèn Truc em va fer falconada. I de dies.

Fins que em va tornar a picar la de l’escolanet. Omne ens quaerit sibi similia i ningú no s’adona de quan passa el carter.

Em va semblar que allò del carter no ho veuria mai clar. Ens deixen les cartes al trencall, les prenen a ca la Mala, el Mala les puja quan li ve, i mai cap diumenge. Si el carter passa, se n’adona tot el poble. I tant.

Me les vaig agafar amb la llatinada.

Ni pensar-ho de remenar els llibres de filosofia que, més o menys estabotxats, encara tenia per casa. Havia de fer-ho com al llatí. Amb l’ombra de mossèn Benet explicant-nos la passiva girant-se la sotana, la penombra del Clarinet tan savi que ens quedava lluny i el fantasma espaordidaor del padre Juan amb el garrot de la llista de pretèrits irregulars. Sort que la llatinada del míster no en tenia cap, de pretèrit irregular.

M’ho vaig agafar com si fos a classe.

Paraula per paraula. Omne, tot. Ens, rediastre de paraula, de tant com m’havia fet patir m’ho sabia, vol dir ésser. Quaerit, cerca. Sibi, a ell. Similia, semblants. Massa senzill; hi vaig tornar, no l’havia errada. L’endevinalla escolàstica venia a dir: «Tot ésser cerca semblants a ell». 1 espavila’t. Perquè cap ésser de cartó no havia robat l’escolanet de cartó.

El cap em mig bullia, em vaig adormir.

A missa del matí, tomàvem a tenir-hi el míster. No és que s’hagués convertit. Míster Py, catòlic o protestant o res de res, havia nascut amb una gepa i moriria amb la mateixa gepa. De cert, venia a missa per motius professionals.

I em vaig oblidar de l’escolanet, del míster i de la trepa veïna.

S’havia mort el de cal Xumell. Hi vaig córrer a les darreres, vaig fer què calia, vaig estar amb la gent de la casa, vam fer l’enterrament, vaig tornar a la casa, la vella plorava. Aquesta és la meva feina. No valia la pena d’amoïnar-se per l’escolanet.

I és ben cert que només les atrapes quan ja no hi penses.

Aquella missa del matí, altre cop el míster. Amb les velles, el vell Capiscol. I el Xerric xic. El mocós feia, més que mai, ganya de gata maula, murri, garneu, trinquelis, espieta, sorneguer, guilla, furgueta, fïcafoc, fura, faristel·la i garça. Anava amb sotana vermella i roquet de puntes, com el de cartó; feia la mateixa rialleta mig enfavada mig malfiada de l’escolanet de cartó. Omne ens quaerit sibi similia. Vet ací.

Vaig dir missa a entrepussades.

Quan ell i jo vam arribar a la sagristia, me’l vaig mirar pel dret, ell em va mirar lliscant i esquerp. Ja en tenia prou.

El faria gabiejar, el mocós. A la sortida, el Xerric m’espiava, jo vaig entrar a esmorzar a ca la Bruta, el marrec se’n va anar com el talp quan cerca on furgar.

Sortint d’esmorzar, míster Py llegia el diari a la placeta. Era un diari anglès, no sé pas com s’ho feia per rebre’l. Però el diari ara no feia al cas.

—Míster Py, si us plau, anem al meu despatx.

Vam encendre les pipes.

—Omne ens quaerit sibi similia. L’escolà m’ha rinxolat l’escolanet de cartó.

—Fantàstic, father Brown.

—Caçarem la feristela. Deixi’m fer. Si l’esverem abans d’hora, s’esmunyirà.

Pipades.

—Però, míster Py, no entenc allò del carter. Ja sap que quan ens arriba el carter tothom es mou, fins vostè per cercar el diari anglès.

—Perdó. El vaig desorientar, pensava en els carters anglesos. Però, realment és senzill. Ningú no s’adona del carter quan passa cada dia a la mateixa hora, només se n’adonen si no passa. I bé. No es van adonar del Sherrick perquè el veuen cada dia després de rosari; si no se’n van adonar, vol dir que hi era. Elemental.

Pipades.

—Això no ha sortit d’ell. Algú li ha fet fer. I per quartos.

—Elemental, father Brown.

—Però ni se m’acut qui pugui ser.

—Rumiï una mica, father Brown.

De moment, anava a la percaça del Xerric, acostant-m’hi a la quieta.

Mentrestant, reunió de capellans. Tocaven el voraviu de l’econòmica. El ponent es va despenjar, just, amb els escolanets de cartó dels santuaris; va dir que no eren conciliars, li vaig rebotre que es cuidés d’ell. Va tornar a sortir l’esperit del concili, la planificació econòmica, els comptes clars i la tirallonga. Cadascú va quedar amb la seva, cadascú es faria els tants per cent com bonament podria. Comptes clars i vés a fer safareig dient-los que m’havien escurat l’escolanet.

Vaig deixar passar un parell de dies.

El Xerric i jo ens vam revestir a la sagristia, vaig dir missa. Com si res. A la sagristia, encara amb els ornaments que remarcaven la jerarquia d’un i d’altre, vaig agafar el mocós pel ganyot sense que s’ho esperés.

—Ara mateix em diràs com vas rapissar l’escolanet i on vas amagar-lo.

Ens vam treure els ornaments. Vaig sortir a la placeta amb el Xerric encara agafat pel ganyot.

—Míster Py, si us plau, vingui; veurem com va anar.

El Xerric volia pujar al cambril.

—No, mocós, tomaràs a fer les mateixes d’aquell dia. Segur que primer vas mirar per la porta de l’església. Et volies assegurar que no et vigilaven.

Itinerari del crim, que diuen a les novel·les. Porta de l’església, escala de la dreta del cambril, cambril, escala de l’esquerra del cambril, presbiteri, sagristia, porta cap a l’eixida eixida, hort, porta de l’hort cap al camí ral, pas del camí ral, baga avall fins a un bardissar. Al mocós encara no li havíem sentit la veu. Déu ens emparés, el Ficanassos ens seguia.

—Tu, vés-te’n.

—No faig cap nosa.

—En fas.

—Som en un país lliure.

Si el Ficanassos s’hi ficava, segur que hi hauria catxada, però no hi podíem fer res. El Xerric xic assenyalava el bardissar, només va dir-ne una.

—Ací.

Ens ficàrem a esgaliuar la bardissa.

L’escolanet no hi era.

Hi havia el Bolusiano estès a terra, com mort, amb una ampolla a un costat i a l’altre una pipa meva.

El Xerric va fugir com un esperitat.

El Ficanassos va saltar com un esperitat cap al telèfon de ca la Bruta.

—Notícia de primera plana! Notícia de primera plana!