MÉS DE DOS CAVALLS

No sé quan de temps fa, en fa bastant; l’Utxafava em va dir que hauria d’anar al Bals els diumenges. Ja he dit que el capellà n’havia plegat.

—Però el Bals és a tres horasses del Greny.

—T’hauràs de comprar cotxe.

—No el sabré menar.

—N’hauràs d’aprendre.

—No tinc quartos.

—T’hi donaran un cop de mà els de l’econòmica.

Els de l’econòmica em vam dir que m’hi donarien el cop de mà quan m’hagués tret el carnet de conduir. I cap a l’autos-cola. La primera vegada que em vaig sentir el volant a les mans, no en vulgueu més de tremolins; després tot era emoció, el fòtil marxava endavant. Després hi vaig trobar gust.

Si no fos pel rediastre de la teórica. Aquell embolic amb el código de señales i el més código de circulación. El de l’autoscola no se sabia avenir d’un capellà tan negat. Quan ja tocava examinar-me, em va dir que ho deixés per a més endavant.

Em sembla que aquell dia dels exàmens vaig entendre l’angoixa vital de la Montsy, tenia calfreds només de recordar els meritus del seminari. Va ser molt pitjor, el poli que m’examinava no era canonge ni havia predicat mai la misericòrdia divina. De tráfico em carbassejaren un parell de vegades, de teórica m’estabotxaren tant que ni me’n recordo.

Quan, finalment, el de l’autoscola va poder donar-me el carnet, respirava alleujat. No devia gosar dir-me que planyia els peatones que se m’atravessessin i els cotxes que em vinguessin de cara. Jo no vaig pas respirar de goig, ara venia la bona; que sant Cristòfol, l’àngel de la guarda i santa Rita patrona dels impossibles em guardessin. I guardessin els peatones que m’atravessessin i els cotxes que em vinguessin de cara.

Ja tenia el carnet. Els de l’econòmica em van mig ajudar a comprar-me un dos-cavalls. I més angoixa vital. Mai no havia tingut deutes, ara en tenia; en el malson veia un de la caixa amb mans com urpes demanant-me el reembolso del crèdit. Fins vaig perdre la gana.

Però em va comparèixer el vell Casagreny amb un sobre clos i empegat.

—Tingui, mossèn. I no me’n parli mai més.

Ja no carregava deutes. Aquella nit vaig dormir pla, l’àngel de la guarda duia barba com el meu vell patriarca.

Em va costar molt d’amansir els dos cavalls del dos-cavalls, semblava que en dugués tota una quadra. El primer cop que vaig ficar-lo a la carreterota del Bals, se me’n van anar a pasturar pels camps. Però ja diuen que fabricando fit faber. Vol dir que hom s’avesa a tot.

Avesant-m’hi i amb més d’un cop de mà d’algun sant des-vagat, me n’he sortit. Encara no m’he estimbat ni he atrapat ningú amb el cotxe. Déu meu. I n’hi ha que no creuen en sant Cristòfol.

Un dia vaig adonar-me que engegava, posava la primera, el cotxe arrencava i els dos cavalls no se m’esvalotaven. Mentre el cotxe saltava com una cabreta pel camí carreter aragallat, em sentia el rei del petroli.

—Visca el rei del petroli.

—Si te’n fots, mocós, mai no t’hi duré, a passeig.

—Tronxo, ja ets ben bé un ciutadà de la societat de consum.

—Mocós, ja xerres com els veïns.

—Jo també he d’aguantar les prèdiques de l’Estruc Turu.

—Doncs que Déu t’ajudi.

—No són pas de més mal aguantar que les teves.

Aquest mocós sempre ha de dir la darrera. Es tan desvergonyit, manefla, esparracat, llenguallarg, perepunyetes i tafaner com pugui ser-ho un escolanet de cartó.

Però li tinc posada voluntat.