CARPETAZO

Patum, patum, patum, a l’estiu i a l’hivern els dimonis a l’infern, patum, patum, patum, els dimonis a Pinfern, patum, patum, patum.

Però no era la patum de Berga, era la meva closca a tabals.

Vaig obrir els ulls. Tenia el Casagreny i míster Py a l’es-pona del llit. L’armari, les clapes a la paret, la finestra que veia el saüquer, el Sant Crist, la marededéu damunt de la tauleta. Era al meu llit.

—No sé quina hora és.

—Encara no en fa mitja, mossèn, que li han ventat cop d’ampolla.

—Fantàstic crani, reverend. Fantàstic. Sòlid.

—Au, mossèn, reposi i miri de no adormir-se; diuen que no és bo per als qui han rebut de la closca. El metge no trigarà.

El metge no va trigar. Es un metge dels vells, creu més en remeis de néta de bruixa que en píndoles a coloraines. De carcanada en avall, sol recomanar una purga; de carcanada en amunt, una aspirina; quan no se’n surt amb una o altra i sopetes de farigola, mena qui sigui a l’hospital de vila. I llestos. Així ja es pot vantar que mai no se li ha mort ningú a les mans.

Em va mirar el cap.

—Només és un xiribec. A un altre l’haurien esberlat.

Va provar si movia cames, braços, peus, mans, dits de peus i mans, ulls i coll. Els movia; va fer un esbufec de satisfet.

—No ha estat res. Sopetes, repòs per avui i que no dormi fins ben entrat el fosc. Avisin-me si hi ha res de nou, que m’estranyaria. Altrament, demà ja es podrà llevar i cumplir amb tots els dominusvobiscums del seu ofici.

Se’n va anar amb míster Py, el Casagreny em vetllava.

Em deuria endormiscar, a mitja boira vaig sentir aquella veu mallorquina. El bisbe parlava amb el Casagreny. No es pensaven que els sentís.

—Mossèn Tronxo, idó, és un bon sacerdot.

—I que ho digui, senyor bisbe.

—Però s’ha ficat en complicacions.

—L’hi han ficat, senyor bisbe. Ell no hi té mena de culpa.

—Potser fóra bo de canviar-lo de parròquia.

—Senyor bisbe, no ens en trobarà cap d’altre amb la closca tan dura.

Ho van deixar així. Callaren una estona, vaig obrir els ulls, el Casagreny se’n va anar deixant-me sol amb el bisbe assegut a la meva vora.

—Senyor bisbe, el Ficanassos farà safareig. Ja no en ve d’un.

—Suposo que no vol deixar el Greny.

—I on vol que vagi. Si vostè no en mana d’altra, senyor bisbe, més val que em deixi aquí. Ja m’hi he fet.

—Doncs quedi-s’hi. Idó. Si cal li faré costat.

—No caldrà pas, senyor bisbe.

Amb la cara botida i fent la múrria, la Queia em va dur les sopetes; el bisbe me les va péixer; no calia, li vaig deixar passar el gust. Ja no tenia la closca a tabals. Després de tombar d’unes a d’altres, el bisbe se’n va anar. El pobre home deu tenir més tabals de patum que tota la capellanada junta.

Va entrar míster Py.

—Míster, el Bolusiano deu ser al dipòsit.

No va tenir temps de respondre, va entrar la Queia feta una Magdalena.

—Mossèn, l’home m’ha tocat el pirandó amb aquells mal xinàts.

—Gràcies a Déu que no és mort.

—El dimoni hagués fet que rebentés.

Míster Py va acompanyar la Queia a la porta.

—Si us plau. Avui deixi reposar el reverend.

Érem sols, em vaig mig alçar del llit.

—Míster, ja és hora que m’ho expliqui tot.

—Ara no, reverend. Si us plau. Reposi.

—No reposaré mentre no ho sàpiga.

—Realment. No hi ha hagut crim. No s’amoïni. Si us plau. Reposi.

Ves si havia de reposar. Trucaren a la porta, va entrar el Temístocles, cabo jefe de puesto dels civils, paisano del Bolu-siano.

—Vamos a ver, padre.

—Som-hi, cabo.

—Creo que ya está recuperado para responder a algunas preguntas.

—Estic recuperado.

—No se vaya, míster, usted alcanzará donde yo no alcanzo.

—Molt honorat, míster cabo.

—Engega, Temístocles, i pregunta.

—Engegue usted, padre, y cuénteme los actos.

—El Xerric va emportar-se l’escolanet de cartó del cambril; algú li va pagar per fer-ho. Em va dur fins on l’havia amagat, ni rastre de l’escolanet; el Bolusiano jeia com un mort en aquell bardissar de la baga. Vam sentir tres espetecs cap al clot del riu; semblaven trets. Míster Py va anar-hi. Estava girat cap al clot, d’esquena al Bolusiano, quan em van etzivar patacada. I no puc dir res més.

—Así que el Bolusiano le pegó botellazo.

—No ho podria pas assegurar, tot i que ho sembli.

—Perdó. No va ser míster Bolusiano.

—Ya me dirá quién diablos podia ser.

—Fou mistress Py, míster cabo.

—Vamos, nos sale otra pájara.

—No és cap ocell. Ben cert. És la meva muller.

—La joroba. Sólo faltaba ésta. Con perdón.

—Tots hi estaven complicats. Molt cert. Míster Struckturu, miss Montsy, miss Pam, míster Bolusiano, míster Ficanassos i mistress Py. Increïble. Però ningú no podrà demostrar-ho. Fantàstic.

El Temístocles havia sortit de fogó.

—Para más joroba, los pájaros volaron.

—No tots, míster cabo, mistress Py és a la placeta llegint el diari. I bé. No té cap prova sólida contra ella. Realment.

El Temístocles era a punt de petar de feridura.

—La joroba, digo. No hay pruebas. Y si las hubiera, quiero ver el guapo capaz de empapelar la mujer de un milord, un catedrático de mierda, una artista famosa de puro rara, una loca que se las trae con cuentos de angustia, un mequetrefe que puede armar la gorda desde el periódico.

Ara, ara petaria.

—Y un paisano de mi pueblo.

Aquesta li punyia més que no pas les altres.

—Si los empapelo, salgo de esta como un comemierda.

—Realment, míster cabo, no ha passat res. Només un escolanet de cartó robat, que no val els maldecaps, i un cop al reverend. Bé. No cree que el reverend vulgui denunciar cap deis dos fets. A més. No hi ha proves. Insisteixo.

El Temístocles ja no estava vermell a petar.

—Usted, padre, no presenta denuncia.

—Ni pensar-ho, Temístocles.

—Así que carpetazo.

—«Carpetazo», temístocles.

—Por acá somos así, míster.

—També som com som a Scotland Yard, míster cabo.

El Temístocles es va alçar, esbufegava alleujat.

—A la paz de Dios, señores.