Enterràrem al mateix dia el Tronxo i el vell Xumeta.

Hi érem tots. Missa concelebrada. El bisbe va lloar els homes desconeguts, capellans del terròs i pagesos de la terra, que són els puntals de l’església sense ni saber-s’ho.

Vam deixar el Xumeta, amb els seus pares, avis i rebesavis, al clot on hi esperaria que al cel ens «tropiguem».

El Tronxo reposa sota la llosa, marcada amb bonet i estola, dels rectors sebollits allà de segles. Déu meu, serà el darrer. No tenim capellans per donar l’abast fins al Greny.

La família del Xumeta va fer el dinar de funerals a ca seva.

La capellanada anàrem a ca la Bruta. El Bolusiano va parlar sol amb el bisbe, li va donar un paper i em van cridar. Mossèn Tronxo m’havia fet hereu de confiança. Es el testament capellanesc des de segles; el capellà fa un hereu i aquest s’ho fa per repartir què sigui a qui sigui. D’aquesta, el bisbe em va demanar que restés al Greny unes setmanes fins que resolguessin què calia fer.

I em vaig trobar dormint a la rectoria, fent les menjades a ca la Bruta i remenant allò que havia deixat el Tronxo. No havia deixat ni una pela, moria pobre de solemnitat. Els llibres serien per al seminari, si algun s’ho valia; els mobles havien de ser per als nebots, algun per a la Queia i el Bolusiano.

I fou en aquestes que vaig obrir un calaix del despatx. Eli havia una munteguera de papers de totes menes, els impresos eren escrits per la cara blanca dels anuncis de qualsevol cosa. Fins en això, el Tronxo seguia la tradició del tronxo.

I vaig començar a llegir aquella lletrota enrevessada, perquè, com deia la fama, el Tronxo escrivia sense apuntalar el colze a la taula. Amb tot, la lletra no era pas de mal llegir.

I no m’ho creia. Ja des del seminari, el Tronxo havia sigut un garneu callat, que passava amb uns quants «prous» i uns quants més «malaments rais». Feina a saber quines unes en pensava. I ara em trobava que les engegava pel broc gros.

Mentre anava llegint, el reveia. Ni alt ni baix, ni prim ni panxut, amb uns ullets que se li feien més vius i més espurnes al temps que envellia, el pas de bou, l’esquena una mica corbada. I noble. Es podia guardar sempre un roc a la faixa, però sabies que mai no te’l ventaria per l’esquena.

Vaig continuar llegint.

Ho vaig passar a màquina, no n’he fet cap retoc, si no és alguna catxada d’ortografia poc fabriana. Perquè el Tronxo, l’ase em fum del Fabra, sabia més català viu que els instituters.

Es tot un món que s’acaba sense entendre massa tot un món que comença. Però que té prou vella esperança covada de segles per no fer tragèdia quan els pagesos canvien la mula pel tractor i el rosari per la televisió.

Mossèn Tronxo és com tants que han sigut la sal d’aquesta terra.

Déu faci que en surtin de nous, amb aigua nova però amb la mateixa sal.