CAPGIRELLS

En va venir una altra. El Concili.

Rebatua redell, el Concili. La capellanesca no en glopeja-va d’altra. Un tal cardenal Ottaviani era del morro fort, els holandesos del morro fi. No en feu gaire cabal, mai no he arribat a entendre què volen dir quan xerren de dretes i esquerres. Em semblen una bona excusa per fer reunions. I a fe que de reunions no van mancar-ne pas a Roma. No tantes, però, per acabar-les amb el Nasi, que no parava de treure lletres, llibres i estudis sobre les sessions i reunions.

Mai no hi vaig aplegar res.

—Si no hi vas aplegar res, calla, Tronxo.

—Calla tu, mocós, que tampoc no hi pots bufar cullera.

Entre la capellanesca però, només en deien una:

—Ara anirem bé.

El Celdoni de ca l’Embaràs hi trobava pèls:

—Entre allò de la guerra, sony, i això del Concili no han deixat res per verd.

—Home, Celdoni, no exageris ni comparis una cosa amb l’altra.

—Vegi, vegi, mossèn. Els mateixos capellans han fet fora misses els pocs sants que van deixar-los els revolucionaris.

Caeledonius dixit.

Bé, també deixo aquesta.

Perquè, a no trigar, en va venir una altra. La reforma litúrgica.

Rebatua redell de redell, la reforma litúrgica. De bell començament ni sabia què volien dir, i esperava que em deixés tan tranquil com m’hi va deixar el Concili. Aquestes no solen arribar al Greny. Però la reforma litúrgica prou que va arri-bar-nos. Com qui diu cada mes, em venia un altre llibre; els missals vells no servien, la setmana santa ja no feia via-crucis, i sant Agustí parlava català. Deien que ara podríem entendre ben entesos els textos sagrats. Jo, tant se val, no treia faves d’olla dels llatins; però, tant se val, tampoc no en trec massa dels d’ara. I els meus pagesos no és que n’hi suquin gaire més.

I vinga. Els llibres nous arribaven a pedregada, els liturgistes de nova planta els feien i fregien com xurros.

—Tronxo, no t’esveris.

—Tu mateix, mocós, sents cada diumenge com ens engeguen les lectures.

—Santa obediència, fill meu.

—Santa obediència, Mestressa.

—I sense rondinar, Tronxo.

—Mestressa, no em poseu a les tres pedretes.

—Au, calla.

Vaig callar.

Fos com fos, la reforma litúrgica ens en va dur una de bona, almenys per a mi. Va acabar amb el gori-gori. N’hi ha que rondinen i l’enyoren; jo sempre he sigut conco, vull dir que desafino; al seminari em feien callar, als enterraments mai no em deixaven esbravar. Deien que anava a la meva i cantava a tres quarts de quinze.

Requiescatinpace el gori-gori.

Ara podríem cantar els goigs del Roser i fer els enterraments sense allò de la calamitat i la misèria.

Ja m’ho vaig trobar.

Em va venir un cadell capellanesc dient-me que era el coordinador de litúrgia del bisbat. Em va demanar on tenia el cantoral nou. Jo no tenia cantoral nou. El cadellot me’n va donar un; hi havia cançons a balquena i no en vulgueu més de Senyorstingueupietats. Els liturgistes de nova planta també en feien i fregien com xurros.

El cadell va provar de fer-me cantar. Mare de Déu Santíssima. Vinga i vinga amb senyorstingueupietats, santssantssants i anyellsdeDéuquelleveuelspecatsdelmón. Vinga i vinga. El coordinador ho va provar un cop i un altre, però a la tercera n’estava fart i em va dir que m’ho fes com pugués.

M’ho vaig fer com vaig poder. Per sort, la vella Muga té un espinguet que ofega tots els galls i anem fent la nostra.

—Tronxo, que et tornes a embolicar.

—I més que m’embolicaré.

Més que ens vam embolicar. Perquè els maldecaps de la reforma litúrgica només eren la primera escudella. Després van venir els de la pastoral. No paràvem de reunions i sessions, conferències i advertències. Pastoral amunt, pastoral avall. El cap em ballava amb tanta pastoral, algun cop sortia de les reunions com un xai a punt de fer «beee».

A veure si em sé explicar. Per com ho deien i em semblava entendre, des de segles i segles cada capellà anava a la seva, se la campava com li venia, jugava al tresillo amb els veïns, i llestos. Ara calia anar a una. A les reunions de capellans, poc tresillo i molta reflexió sobre problemes pastorals i com conjuminar el treball d’equip. D’equip. El primer cop que vaig sentir-ho, pensava que parlaven del Barça. Sigui com sigui encara no n’he entès res.

—Tronxo, tornes a desbarrar.

—Ja veuràs quan engeguin la pastoral de conjunt dels escolanets de cartó.

—No m’emboliquis i ja saps que el Sila és un bon noi.

—El Sila ha tret meritissimus fins a Roma i jo no passo de meritus.

—Raó de més perquè en facis cabal.

—Raó de més perquè tu callis, mocós.

Vinga reunions i vinga consells. Fins que vam votar. Sí, vam votar quan encara no s’havia mort el Franco. Som més demòcrates que el Felipe.

—Tronxo, no diguis ximpleries.

—Tens raó, mocós, canvio de feixa.