CONGRESSOS

El Ficanassos me la tenia jurada.

Sense ni com va ni com ve, vaig trobar-me un cartell enganxat a la paret de la rectoria. N’hi havia d’altres a llocs adients de la placeta. El de ca la Bruta no va durar gaire, el Bolusiano el va esbandir, jo no en vaig tocar cap. Era a no fer soroll.

Els cartells, però, volien soroll.

CONGRESO ECOLOGISTA

Congrés ecologista

DEFENDAMOS LA NATURALEZA

Defensem la natura

CONTRA LA TALA DE BOSQUES

Contra la tala de boscos

CONGRESO ECOLOGISTA DEL GRENY

Congrés ecologista del Greny

EL SÁBADO PRÓXIMO

Dissabte vinent

A veure què passaria dissabte vinent.

Arribat el dissabte, la placeta era plena de cotxes i peluts. Jo me’ls vigilava amagat rera els porticons. Semblava gent de pau, ben segur que ho era. Però el Ficanassos hi remenava.

Esperava que se n’anirien a fer-les a ca la Bruta, el Bolusiano els hi esperava amb cara de «pocos amigos». No anaven a ca la Bruta, venien cap a l’església, hi entraren. Vaig sortir esperitat cap a l’església. Era plena. El Ficanassos engegava la seva prèdica.

Per no començar a les calentes vaig anar a atemperarme amb l’escolanet.

El Ficanassos estava donant les gràcies a les autoritats eclesiàstiques per Pacollida que donaven a les iniciatives de la societat civil. Això de la societat civil em va quedar entre cella i cella; fos què fos, la societat civil se m’havia ficat a casa sense demanar-m’ho.

—Tronxo, ara és l’hora del trabuc.

—Mocos, no m’atiïs, prou atiat que vaig.

El Ficanassos estava parlant del bosc del Feluga. El Feluga havia començat a tallar a matarrasa amb tots els sants i santíssims permisos d’ICONA. Si sabeu alguna cosa de boscos, sabreu que alguns de massa espessos només poden refer-se a matarrasa. El cabaler Casagreny ho sabia tant com tots, però no volia saber-ho.

—Mocós, faré una esbandida que deixarà record.

—Tronxo, tu no faràs res.

—Mestressa, deixeu-me fer.

—No et deixo fer.

El Ficanassos parlava del Feluga com si fos la cuca del pi, que neula els caps pares. S’hi anava engrescant, ara el Feluga era una mena de bomba atòmica contra la naturalesa.

—Mestressa, que no m’aguanto.

—Pau i seny, Tronxo.

El rediastre s’engargamellava escopint que calia acabar d’un cop per tots amb la «insadollable i criminal indiferència del capitalisme per la natura». I tomba i gira.

—Mestressa, se me n’ha acudit una.

—Tronxo, Déu te’n guard dels teus acudits.

—Deixeu-me fer, Mestressa.

—Tronxo, per l’amor de Déu, atura’t.

No me la vaig escoltar, deixaria ben mocat el Ficanassos. La vella Xerrica era a la sagristia sense saber què fer.

—Xerrica, vós i jo sortirem a passar rosari.

—Mossèn, no m’emboliqui, tinc feina a casa amb l’aviram.

Se’n va anar per la porta de l’hort, em va deixar sol, però jo no tenia aturador.

El Ficanassos encara continuava amb la insadollable del capitalisme.

Senyor… EnelnomdelPareidelFilliderEsperitSant.

Vaig començar rosari tot sol, amb roquet i guarniment del cas. No hi planyia els crits. Vaig ofegar la veu del Ficanassos.

I es va acabar el congrés ecologista.

Era gent de pau; a la més menuda de guerra, a plegar veles.

Però el Ficanassos no s’arronsava així com així.

Es va despenjar al diari maleint i remaleint l’obscurantisme de certs clergues que es tanquen al progrés fent el joc al capitalisme insadollable.

Ja podia anar cantant.

—Això no quedarà així, Tronxo.

—Prou que ho veig, voldria saber quina una en rumia aquell sòmines.

No vaig trigar gaire a saber-ho. Més cartells a la placeta.

COMITÉ DE AYUDA A ÑANGABAMBO Comitè d’ajuda a Nyangabambo

ASAMBLEA GENERAL EN EL GRENY Assemblea general al Greny

SÁBADO PRÓXIMO Dissabte vinent

Potser no sabeu on és Nyangabambo, jo tampoc; ho he cercat al mapa, em sembla que ni és al mapa.

Dissabte vam tornar-hi. Alguns dels que venien no eren tan peluts com els altres, alguns eren més peluts, em sembla que hi corria alguna d’aquestes monges de la secreta, que s’han tret l’hàbit. Feien collada cap a l’església. El Bolusiano, des de ca la Bruta, s’ho mirava esclafint de riure, li tremolaven tots els palpissos que té, que són molts.

Des del cambril, sentia el Ficanassos predicant. Com que era una reunió internacional, parlava castellà. «Nuestro pueblo está al lado de los oprimidos», i tomba i gira.

—Calma, Tronxo.

—Tornaré a fer rosari, Mestressa.

—T’envescaràs, Tronxo.

No me la vaig escoltar, amb roquet i guarniments vaig sortir a l’església duent els rosaris com un trabuc. El Fica-nassos esperava aquesta.

—Compañeros, la Iglesia se hace solidaria de nuestra hermandad con el maltratado pueblo de Ñangabambo. Unámonos a sus plegarias.

M’havia atrapat.

—EnelnomdelPareidelFilliderEsperitSant.

Vam passar rosari. Les monges de la secreta estaven embadalides. Els del Comitè i tota l’Assemblea general passaven rosari; semblava que mai no haguessin fet altra cosa.

Marxaren cantant «CumbaiàDéumeucumbaià». Deu ser l’himne dels nyangabambos.

Uf. M’havien atrapat i envescat.

—Pobre Tronxo, fill meu.

La Mestressa és bona dona, mai no m’ha fet la reprotxa quan la vesso.

Tremolava esperant el diari. N’hi havia per tremolar, el Ficanassos ho brodava.

LA IGLESIA CON ÑANGABAMBO. Plegarias por el pueblo oprimido en la parroquial del Greny. I no continuo, em fa més coragre que el de la Montsy. Sabia prou que hi hauria mullader; i de molt amunt.

El bisbe em va cridar a Solsona. El bisbe és home de pau, me’l veia escuat. Em va dir que l’havia fet bona, que el diari havia arribat a nunciatura i que calia fer alguna cosa. Per començar, va demanar-me com havia anat la feta.

Li vaig explicar com havia anat la feta.

Encara que no arribi a tan bon home com bona dona és la Mestressa, el bisbe tampoc no sap anar a la reprotxa. Tots dos estàvem escuats.

—I ara què farem, mossèn?

—Jo no faria res, senyor bisbe.

—Havia pensat publicar una nota aclaratoria al diari.

—Respectant el seu parer, senyor bisbe, com més ho vulguem aclarir més ho emmerdarem. I perdoni, se m’ha escapat.

—Mossèn Utxafava també és del seu parer. Però una cosa o altra he d’explicar al nunci.

—Digui-li que sóc un carbassot.

—Mai no diré això d’un capellà dels nostres.

—No cal que digui carbassot, pot dir-ho a la polida.

—Però a vostè li sabrà greu, mossèn.

—Tota la vida que em sento tractat de carbassot; no ve d’una, senyor bisbe.

Ho vam deixar així.

Res de notes al diari; el Ficanassos esperava merder, no en va tenir.

I va tornar un temps de pau.