CANTAR DE DIFUNTS

He anat a caçar bolets a la baga de Llisca.

Enguany va bé, es faran rovellons fins al bell mig de les carreteres. N’he collit cistellada, ja en tinc prou; m’he assegut al relleix del cingle, lligant-ne un de prim.

Tenia el Bals als peus, gronxant-se al bals que dóna al riu fresat de truita.

El Bals no és com el Greny de terra frescal i vividora. Ací les feixes s’engarristen pel quer, és sembradura esquerpa i aspra, gairebé no dóna per un any fins al que ve. Santa misèria, ora pro nobis.

Misèria de segles.

El de cal Sabater de Gironella, que remena papers vells, m’ha dit que el Bals potser és la parròquia més antiga del bisbat. Mentre els moros s’arrapaven a la terra baixa, la gent s’amagava a racons perduts com el Bals. Hi tenien rector enviat pel bisbe, gonfalons i batlle a nom de no sé quin comte, potser el d’Urgell, potser un d’aquells que tallaven el ferro vinguts amb Carlemany. Els papers vells, però, no diuen l’escarrassada dels pagesos per guanyar gratada a gratada, feixa a feixa, la terra del pa de cada dia.

La calitja només deixa endevinar el caseriu del Bals.

El castell és a runes, en resta la capella romànica esbalandrada i sense marededéu. La marededéu és a un museu; diuen que és una meravella, surt a tots els llibres, però ja ningú no li canta.

Mare de Déu del Bals guardeu-nos de passos de passos en fals.

El monestir, enfilant-se a un costaner a l’altre cap de bals, treu el nas sortint de la calitja. També és a runes. Els capitells del claustre també són al museu, no queda rastre del claustre, els de la Diputació referen l’església de molta planta romànica. També surt a tots els llibres; sense monjos, sense altar, sense psalms, amb les feixes antany de conreu ensulsiant-se any rera any.

Però tot això és antigor.

Des del cingle, les cases de pagesia es deixen endevinar. La calitja sembla un vel a la cara d’un mort. Les finestres sense bastiments tenen la buidor dels que se n’han anat a una altra vida molt lluny.

Suara, el Bals era un poble viu, el coneixia com el meu. Hi deia missa, hi feia doctrina, hi batejava, hi perdonava pecats, hi enterrava els morts. Ara, les bardisses engrapen el cementiri. Déu meu. No hi ha res de tan mort com un cementiri perdent-se, potser perquè no hi ha res tan ple d’esperança com un cementiri endreçat per al dia de difunts.

Entreveig casa per casa, en sé prou els noms. Guilla, Bur-rilla, Illa, Tafaner, Costaner, Pedrer, Babau, Migrau, Grau. Totes a runa. Només s’aguanta Capsigrany.

La gent ha anat a raure enllà, lluny.

Els Guilla tenen una vaqueria a la Guineueta; els Costaner fan quartos a una adrogueria del Clot; els Babau treballen a la fàbrica, com que són fillada se’ls va endur un capellà de colònia. El Tafaner és cobrador d’autobusos; el Burrilla treballa a la mina; el Pedrer se les fa com pot, llogat a preu fet de manobre. El Migrau capta, algun altre deu captar sense dir-ho. De l’Illa n’hem perdut el rastre, diu que el Grau remena al sindicat i fa mítings.

El vell Capsigrany és mort. L’hereu s’ha casat amb una de vila i només ve de tant en tant. Uns de Cuenca li mal-menen la terra i li vigilen la casa. A l’hereu tant li fa, sembla que guanya quartos llargs fabricant no sé què.

Un any rera l’altre, he vist com el poble es buidava; un any rera l’altre, es buidava un banc de missa. Fins que no va venir ningú i a Solsona em digueren que ja no calia anar-hi cada diumenge. Hi vaig un cop al mes pels de Cuenca; al Capsigrany no li veig mai el pèl, em fa vores.

Ha estritllat, per un moment el poble es refrega en un clap de sol, que fa més palesa la mort. Torna la calitja, ara és una boira com mortalla.

Em sento trist.

Recordo el Guillema. El nostre poeta m’ha passat adés per casa. Entre els seus versos, me n’ha llegit un de vell, d’un taljorge Manrique.

Como se pasa la vida, como se viene la muerte tan callando.

A la quieta, calladament, moren els nostres pobles.

Moren milers d’anys.