LA NIT DE LA BESAROCA

Sortint de casa cap a ca la Bruta, vaig sentir la besaroca.

La besaroca és una mena d’òliba que udola i s’esgaripa planyívola com aquell que s’ofega. Fa basarda. No ve tots els estius, un que hi entén em va dir que és divagant. Vol dir que se la campa per on vol i quan vol. Quan ve, diu que porta pega.

La nit era lleganyosa, hauries dit que trista.

Vaig sopar amb el Bolusiano mig torrat.

—Pater, sóc un cabronazo.

—Encara no estàs prou torrat per dir-me que jo sí que t’estimo.

—Poca broma, pater, que sóc un cabronazo.

Amb el sopar, la torradora li va baixar avall; quan anàvem cap a la posobra, fins semblava serè. A la posobra hi vam ser tots. La Montsy, la Pam, l’Estruc Turu, el benaurat Ficanassos, el Bolusiano, mistress Py com si no hi fos, míster Py sense perdre-se’n cap, jo. I la Queia, que mai no venia, també es va asseure al pedrís.

El Bolusiano es temia la tronada.

—Pater, la dona me viene feréstega a estiramonos.

La Queia va engegar-les aviat. «Hi ha dones que són unes males fures i toixons que es deixen entabanar fins a fer-se la manicura i quedar sense urpes». L’esbafada va durar estona; la diplomàcia anglesa de míster Py va tombar-ho. No sé com s’ho va fer, jo estava massa amatent a vigilar les urpes de la Queia. El Bolusiano remugava.

—Aquest inglès me ha fet un bon quite.

Ara ficava cullera el Ficanassos. S’embrancava amb els de Nyangabambo. Cadascú té la seva dèria; quan sortia l’Estruc amb la dialèctica, més valia deixar-lo fer; quan el Ficanassos les enfilava amb Nyangabambo, més valia paciència sabent que acabaríem tard. Amb allò de la neurosi depressiva, li calien miraments.

Aquesta de la neurosi és un bon truc. Tothom ha d’anar-hi amb camàndules, però el de les camàndules les pot engegar per on li vingui, i els altres a entomar-les.

Quan sento parlar de Nyangabambo, encara se’m remouen les tripes. Camàndula i paciència. El Ficanassos descapdellava i descapdellava, la pipa de míster Py feia unes bufarades que ho deien ben clar.

—Canta, besaroca, canta.

I tant que va cantar. De primer semblava que anava per míster Py, representant del capitalisme retrògrad. Després es va ficar amb l’església, que feia el joc al capitalisme retrògrad. Tronaria, santa Bàrbara, tronaria. M’ho veia venir, però no m’esperava que vingués d’aquella banda. Amb una rialleta de conill, el Ficanassos va engegar.

—Per sort, no tots els eclesiàstics són de mena capitalista retrògrada. Al congrés d’ajuda a Nyangabambo, mossèn Tronxo no tan sols ens va deixar l’església, s’hi va afegir volenterós fins a dirigir les pregàries per aquest poble oprimit.

Només podia fer-ne dues. Ventar pinyac o fugir rabent. Santa Bàrbara de les tronades, santa Rita dels impossibles, l’àngel de la guarda de tots els mals i tots els sants del cel amb feina ací baix, em van empènyer cap al cambril.

Fugint rabent, encara vaig tenir temps de sentir què deia míster Py, amb la calma dels molt enrabiats.

—Lamentable, míster Ficanassos. Ben cert. Dartmoor és el seu lloc. Certament.

L’església era fosca, al cambril només lluïen un parell de llantions. Anava tan esverat que hauria trobat el camí fins a les fosques del tot.

—Mocós, duc una enrabiada que rebento.

Ningú no em va respondre.

—Et dic, mocós, que no sé què m’aguanta de fer-la crespa.

La besaroca udolava allà lluny.

—Mocós, no em facis la múrria, xerra’m.

Els ulls se m’havien avesat a la fosca, em vaig mirar l’es-colanet.

L’escolanet no era a lloc.

Amb els seus planys, semblava que la besaroca m’acompanyés el sentiment.

Em vaig acostar més al lloc de l’escolanet.

L’escolanet no era a lloc.