Fins quan ja era un roure vell, el Tronxo era com un roure, mai ningú no l’havia vist malalt. Diu que aquests que mai no han estat malalts, quan n’agafen una ja no se’n surten. I fou així.

El metge del poble no sabia com fer-s’ho, no li entenia el mal. Va dir que el duguessin a l’hospital de vila, el Tronxo va dir que volia morir al Greny. El metge en va cridar un de més savi, el més savi va dir que si el treien de casa, només de somoure’l ja perillava de mort.

El Bolusiano i la Queia hi feien tant com podien, era un malalt de bona mena i no es queixava, s’anava fonent com una candela que acaba la cera. Vetllava i dormia aferrat als rosaris, ja no tenia esma de passar-los. De tant en tant, el veí li duia Nostramo.

L’esperava l’endemà, quan va saber la del vell Xumeta. El vell Xumeta era a les darreres. El Tronxo no s’ho va pensar mica.

—Bolusiano, vesteix-me.

Encara que digués que no el vestiria per res del món, el Bolusiano no va tenir més remei que vestir-lo. Se n’hauria anat cap a cal Xumeta amb camisa de dormir. Van cridar el Xerric. Entre el Xer-ric i el Bolusiano el portaren a braços cap a l’església, a cercar-hi Nostramo i els sants olis.

L’embolicaren amb una manta, amb molta cura el ficaren al cotxe del Bolusiano i feren cap a cal Xumeta. El vell era, de debò, a les últimes i el Tronxo no li anava pas més enrera.

Ficaren el capellà estès al mateix llit del malalt, els deixaren sols.

Després van entrar tots. El Tronxo va donar Nostramo al vell, va reposar una mica, després el va oliar. Després va encetar un parenostre. No va poder acabar-lo, ja estava sense alè.

El deixaren al llit al costat del Xumeta.

I van morir gairebé alhora.