SAFAREIG

Les xafarderies fan safareig, el safareig fa mullader, el mullader fa sobreeixidor, el sobreeixidor fa un altre safareig. I ningú ja no es recorda del primer. Per sort.

Per sort, l’arribada i l’estada de míster Py va fer un tan bon safareig que ja ningú no va tornar a fer mullader amb si la Pam i la Montsy això o allò, si l’Estruc era més allò que això o si un servidor era un beneit del cabàs.

Val a dir que l’entrada del míster va ser «fantàstica». L’endemà dels alegrois i les presentacions era diumenge. Em vaig despertar sentint que em mancava alguna cosa. No sabia ben bé què; les campanes del primer toc m’hi van fer caure. En tota la nit no havia sonat la música infernalosa dels veïns. Míster Py podia arribar a tant.

A la sagristia, mentre em posava la vestimenta de missa, el Xerric xic, fill del Xerric que m’havia rebut el primer dia, feia més cara de garneu que mai. Mirava de gairell cap a l’església. No en vaig fer massa cabal.

Jo prou feina tinc amb els missals nous del Concili per poder-me vagar una ullada a la gent. A més sempre hi ha els mateixos i als mateixos llocs. Però en un dels elSenyorsiguiambvolsaltres el vaig veure al tercer rengle. Els vells Xumeta havien deixat el lloc.

Eren allà, mistress Py i míster Py. Ell anava amb un vestit fosc, barret als genolls i corbata del col·legi; ella duia vestit de floralles i barret; un barret fent campana amb un volt de cireres. S’estaven quiets, cerimoniosos, sense apuntalar-se al respatller del banc i, si no haguessin estat anglesos, diria que miraven a l’infinit.

Vaig dir la missa amb més entrepussades de les que solc, i no diguem les del sermó. Per arrodonir-ho, al fons de l’església, barrejat amb la gent de gorra i aiguardent, el Ficanassos feia cara d’esparverat. Després de tant parlar de míster Py, aquest li anava a missa.

Potser em vaig treure la vestimenta més de pressa que de costum. A la porta de l’església, palplantats, m’esperaven mistress i míster Py. Aquest es va llevar el barret, ella em va ensenyar una mica més de dents.

—Bon dia, reverend Tronxo.

—Bon dia, senyors Py.

—Sembla que fa bon dia.

—Potser a la tarda es girarà tamborinada.

—Que tingui un bon dia, reverend Tronxo.

—Que tinguin un bon dia, senyors Py.

Els de la rotllana a la placeta semblaven escuats. Allò dels dos anglesos a missa els havia agafat tan de nou que ni sabien mirar-los de gairell ni sabien què dir-hi. Només amb migs rosecs, algú ho va deixar anar.

—Es veu que són catòlics.

El Ficanassos va defensar l’ortodòxia menjacapellanesca.

—Ho han fet per compliment, els anglesos són molt complimentosos.

Aquest cop hi vaig dir la darrera.

—Ja ho veurem si tornen. No crec que hi hagi qui aguanti els meus sermons només per compliment.

Mistress Py i míster Py van venir a missa cada diumenge, cada diumenge al mateix lloc, amb el mateix barret de cireres i la mateixa corbata del col·legi. Fins que marxaren. Però mai ningú no ha pogut escatir si ho feien per compliment o per missaires.

A la tarda del mateix diumenge d’arribada, míster Py va venir a ca la Bruta. Va demanar cervesa; el Bolusiano, sempre a la que salta, tenia cervesa. Es va mirar com jugàvem a la botifarra.

—Realment. Fantàstic.

Va preguntar com es deia aquell joc, li vam dir que la botifarra.

—Fantàstic. Realment.

No ens ho esperàvem, va demanar per fer el quatre. No ens en sabíem avenir, semblava que hi hagués jugat tota la vida. Acabat el joc, ens va donar polidament les gràcies i va fer-me una mena de gentilesa.

—Molt bé. Reverend, en sap molt. Bé. Però a la tercera mà havia d’arrastrar de manilla. Realment. I perdoni.

Des d’aquella, míster Py fou un altre per al poble. L’ase em fum si qualsevol dels meus hagués fet gaires escarafalls de saber que míster Py acabaria d’Honorable Sir Marmaduke, però un anglès jugant a la botifarra era tan estrafolari i sorprenent com si hagués baixat a jugar-la sant Gabriel de la Dolorosa. Amb perdó de sant Gabriel.

Si l’arribada del míster havia començat el mullader, podeu comptar com va anar després de la botifarra nacional.

Ningú no acabava d’entendre per quins set sous havia regolfat al Greny.

I vinga mullader. Hi hagué allò que al seminari n’haurien dit sentències disputades entre els teòlegs.

Els de la primera sentència no s’estaven de brocs. L’anglès venia a fotre’ns els quartos. Qui conegui la nostra pagesia ho entendrà. La gent de la terra és generosa, mai cap rector del tronxo no passarà sense trumfes, blat o llenya; però mai no en rebrà un cèntim. Els quartos costen massa de guanyar, i durant milers d’anys, aquesta bona gent s’ha vist escalivada per forasters. Potser encara duen records dels moros, de cert que ningú no oblida els bandolers de suara, els marxants que els volen entabanar venent-los roba de pèl de tauró, els de les contribucions i els amos de ciutat que toquen les parts sense ni acostar-se al terròs.

Ergo. L’anglès, un foraster vingut vés a saber d’on, venia a fotre’ns els quartos. Ningú no es va escoltar l’hereu Casa-greny dient-los que el govern deixava la vaca tan munyida que no restava res per esprémer.

Mentrestant, míster Py passava pel mullader sense ni en-fangar-s’hi les soles de les sabates.

Feia llargues caminades tot sol. Qui l’havia vist al tossal dels Mussols, qui l’havia albirat a la coma del Queixal, qui l’havia vigilat a la baga del Xiroc, qui l’havia trobat a la font dels Grèvols. Semblava que fos a tot arreu. El míster tornava de les caminades fresc com una rosa.

I vam ser a l’altra. Míster Py cercava petroli. Ja ens podíem preparar, no trigaríem a tenir els camps amb tants de forats com un purgador. La bullidera va fer que cap dels meus no es perdés la tirada del Dallas. Alguns de la banda bona somniaven el J.R., els de la mala deien que si venien els del petroli els esperarien amb el garrot a punt. El Bolusiano ho va arrodonir. No sé d’on el va treure, ens el vam trobar a la sala de ca la Bruta amb un barret d’aquells. I escopint per l’ullal.

Fins que es va imposar la tercera sentència.

Míster Py havia vingut a vigilar-se els de la rectoria.

S’ho valien. La Montsy es tancava a les golfes dient que hi pintava o hi feia escultura, però vés a saber. La Pam no era gens de fiar. L’Estruc Turu les tenia totes per fer creure que era un enviat dels russos.

Mullader sobre mullader, diguem-ho tot. A ningú no se li va acudir que míster Py hagués vingut al Greny a fer vacances com qualsevol mortal. Quan vaig dir-ho a la rotllana, m’etzibaren un diari pels morros.

El Ficanassos hi atiava el foc.