GUERRA CIVIL

I van venir els forasters.

La rectoria del Greny havia vist dies més bons abans de ser catau de muricecs. Es veu que els rectors de feia anys tenien algun pegat de bosc i més d’un camp. No és estrany que es fessin carlins quan els altres van plomar-los. Els guixots de sales i arcoves anaren escrostonant-se. Quan vaig arribar-hi hi havia més runa que parets. I tot plegat era massa gran per a un home sol. Me les vaig arreglar en un dels tres tramats de baix, el que anava per paret amb l’església. En tenia prou amb el, diguem-ne, despatx, el racó de la cuina amb foc i fogons, el llit a tocar l’eixida i la comuna a la mateixa eixida.

Els nous estadants van arribar fent molt de rebombori. No em digueren ase ni bèstia.

I l’endemà va començar la batalla de les tomaqueres.

Vaig trobar la Pam arrencant-me els aspres. Vaig sortir esperitat cap a l’hort.

—Ep, mossa, no em toqueu les tomaqueres.

—A Solsona van dir que també ens llogaven l’eixida i l’hort.

—A Solsona que cantin. Qui em toqui res de l’hort se les haurà amb el meu magall.

Aquesta la vaig guanyar.

La segona no va anar tan bé. Fou la batalla de les escombres.

La vella Xerrica netejava l’església, solia deixar les escombres, els draps i les galledes al sota escala. Ara, el sota escala era territori dels forasters. La vella no en va voler saber res, deixava un cop i un altre les escombres al sota escala. Els forasters passaren al contraatac. Em trobava escombres a l’eixida, a la porta de casa, a la sagristia, a dintre del confessionari. I fins una va fer d’escopeta a Pescolanet.

Aquesta la vaig perdre; entre la Xerrica i els de dalt només veia escombres.

La tercera batalla fou la més crespa.

Els veïns se n’anaven a dormir a les menudes. Els sentia xerrar i xerrar i xerrar. Això rai. Nit i dia tenien engegada una música d’aquestes a terrabastalls que cargolen tripes. Només paraven a la sortida de sol.

A la sortida de sol, jo engegava les campanes a tant com donaven. I a veure qui podia més. Ves per on, a la rectoria no dormia ningú.

A la missa del diumenge, després del meu atac a campanes, ells responien amb la música del rosegacebes. Amb els senyortingueupietats i els anyellsdedéus de la nova litúrgia conciliar, ens les fèiem amb els esgarrips de les guitarres. Els pagesos, com si res; jo m’entrebancava com mai al sermó. El Ficanassos va tornar algun cop a missa per veure com ens ho preníem. M’hauria agradat de veure-hi el coordinador.

Entre campanes i grinyols, aquesta va acabar empatada.

Com qui diu, encara no coneixia cap dels meus veïns. Tots em semblaven iguals. Venien per ca la Bruta, no jugaven a la botifarra, feien córrer el vi que Déu n’hi do, tenien els seus safareigs. I molt poca vergonya que tenien, sobretot les mosses; les dones del poble deien que eren unes males fures, els homes callaven, feien la rialleta de conill i guaitaven d’esquitllentes.

Em va semblar que el Bolusiano colava més del compte. A un gall com aquell, no el podia pas deixar com si res el mossam que ensenyava de tot i molt.

Era a l’estiu, els forasters arribaven i marxaven a carretades, empalmant un grinyol de guitarra amb un esgarrip de cançó. Fins que vaig saber destriar-los, perquè amb la gent passa com amb els xais, al cap d’un temps els coneixes per ía fesomia. I em vaig adonar que els estadants, per dir-ho d’alguna manera, eren tres; els altres eren ocellots de pas.

El Bolusiano ja no els volia treure «a sopapos». Havia deixat l’església militant i feia la gara-gara als nous, me’n parlava cantant-ne glòries. Així vaig saber-ne vida i miracles; més vida que miracles.

El minyó es deia Estruç Turu. Es tenia per molt savi i s’hi feia tractar. Havia estudiat història econòmica, sociologia, psicologia, psicologia de masses, lluita de classes i vés a saber què més. Corria amb estadístiques, tenia per ruc qui no fos del coll, assegurava que la religió és l’opi del poble i venerava, adorava i reverenciava un tal Marx. Si l’haguéssim de creure, el tal Marx havia trobat, d’un cop i per totes, el melic del món. Em treia de polleguera. Era un pet bufat.

Una de les mosses també em va semblar un pet bufat. Diu que es deia Montserrat. Es feia dir Montsy, era artista i no pas de mitja burilla. En parlaven els diaris, feia exposicions de pintura i escultura fins a Nova York, guanyava premis i es tenia pel geni que havia de revolucionar l’art que belluga amb el seu estil Coragre. Això, l’estil Coragre. La mossa em feia treure els ullals. Cadascú té la seva de senglar, sabeu.

La Pam acabava la tema. Era xica, eixarreïda, tota ulls. Pam ve de Pamela, pel que em van dir. Anava de tronc amb la Montsy i gallejava de psicòloga clínica. Sembla. Em vigilava com si fos aquell mico blanc del parc de Barcelona. Potser de tractar guillats se li havia encomanat el fals escaire.

Mentrestant, continuava la batalla de l’escombra, i més la dels grinyols.