MOSSÈN TRABUC

Sort o pega que no li toqués carlinada.

Si n’hi hagués tocat, hauria fet tronc amb el Tristany d’Ardèvol. I aparteu les criatures.

Mossèn Trabuc, agafant-s’ho per la banda de la pega, era fora de temps. Quan la clericalia tenia fums de catalanista, ell continuava entestat amb el rei dels carlins; quan ja tothom es rentava poc o molt, es mantenia verge d’aigua, tant de pell com de tripes, perquè no feia pas vores al vi.

Havia sortit de la veta de mossèn Senalla, aquell que va perdre el Santíssim caçant bolets.

Després de voltar-la, el Trabuc va raure a un cap de roc amb uns quants dignes ciutadans de feixa pobra, sac i ganxo. A l’hivern, la neu els deixava isolats, i feina a pujar el metge quan hi havia correcuites. El rector hi feia una mica de tot, menys de llevadora. Remeiava com bonament li sortís, tenia un armari amb la lavativa comunal i unes quantes potingues de farmàcia.

Fent la feina del cas, se li va trencar la lavativa i s’ho va arreglar amb un porró, mentre el malalt li aconsellava:

—Mossèn, bufi i no xucli.

Per fer repicó, el Trabuc tenia la majordoma més urpada que mai hagi donat la gloriosa mena de les majordomes.

I som-hi.

Encara amb les mans mig oliades de la primera missa, em va arribar el sobre blau. El bisbe enviava el seu amadísimo hijo, que era jo, a fer de vicari amb el seu amadísimo hijo, el Trabuc.

La rectoria era esbalandrada, amb més forats al vent que l’orgue de la catedral. Tota la casota xiulava mal temps. El Trabuc em va rebre sense galindaines, la majordoma feia com si ni em veiés. Vam passar rosari. DéuvosalveMaria-plenadegràcia.

Vam sopar a la taula abatuda a prop del foc, la majordoma ho feia a peu dret. La caramillana de trumfos, col i cotna em va fer oblidar els cigrons de donya Urraca. Mossèn Trabuc no deia res, jo tampoc, la dona feia un rauc de granota. Havent sopat, el rector es va alçar cap a dormir deixant rastre de tana i dient-me d’esquena:

—Demà direu missa a les cinc.

A les cinc, el rector ja hi era amb quatre velles. Vaig dir la missa, sempre més em va tocar la missa de cinc. Els diumenges en deia tres: la de cinc a la parròquia, una hora d’anada, missa de set a Capdecosta, una hora de tornada, missa d’onze a la parròquia. Quan havia acabat les misses duia una fam que m’alçava.

I no puc dir gaire més del temps de vicari.

El bisbe m’havia aconsellat que arrenqués l’Acció Catòlica, però aquella gent era tan catòlica de segles que no li podies anar amb accions catòliques de nova planta.

M’ho deixava. Els sermons.

No me n’he sortit mai; m’entrepusso, m’esbarrio i no trobo la manera d’acabar. Si l’afusello d’algun sermonari, dels que en duen de fets, perdo el fil; si me’l rumio, surto d’osques; si me l’aprenc de memòria, no passo de la cinquena ratlla. Encara sóc en aquestes angúnies. Mossèn Trabuc, que sermonejava a trabucades, m’escoltava des del confessionari i en sentia els grunys, mai no me’n va dir res. De fet, mai no em va dir res de res.

Tant el rector com la majordoma eren de mena senglar, però no me’n puc pas queixar, sense fer-los gara-gara ni vores, vaig anar trampejant-los. Sabien prou que jo no era un pare de l’església, però que venia dels mateixos rostolls que ells.

Un dia vaig sentir-los parlant de mi.

—Aquest no arribarà pas a canonge.

—Però no va pas curt de taruta.

Qui s’escurçava de taruta era el Trabuc. S’entrepussava a missa i engegava uns sermons que deixaven els pagesos atuïts com el bestiar de llana al temps de la xardor. Més d’un cop, havent sopat, el Trabuc no tocava ni quarts ni hores. Jo no sabia pas què fer.

Encara m’ho rumiava quan em va arribar 1’ amadísimo hijo. En reconocimiento a sus méritos y buenas disposiciones apostólicas, tot això deien de mi, m’enviaven a Vallferosa.

El Trabuc va dir que el bisbe era un ve-t’ho aquí, la majordoma va dir-hi amén i n’hi va afegir alguna que més val deixar-se.

I jo, cap a Vallferosa.