PREDESTINACIÓ

Sóc d’una casa de masovers del Vinyet de Solsona. Havia de néixer a la masia, però la mare va voler tenir-me dintre les muralles de la ciutat amb més capellans per pam. Així podria ser xuriguer.

M’explico.

Els xuriguers eren una mena de germandat capellanesca que, abans de les capitombes conciliars, feien cantars de misses a l’església de l’hospital. Així tocaven algun sou més per fer bullir l’olla de mal tros. Però. Però per poder entrar a tan venerable confraria calia néixer entre el Vall Fred i el Vall Calent, vull dir a l’enclòs de muralles. Als dels Vinyet no els hi volien. I vet ací perquè la mare va deslliurar-me al carrer de Sant Miquel Xic.

Em predestinava per a xuriguer. No la va encertar, ni a xuriguer no arribo.

Si coneixeu els usos i costums dels rostolls, haureu endevinat que sóc cabaler. Com que tot va per a l’hereu, el cavaller ni toca gica. Se l’ha de campar restant conco a casa, atrapant pubilla, fent l’escarràs on sigui. O anant per capellà.

Tot just gronxant-me a la bressa, la mare em petonejava dient-me el capellanet.

Abans de la primera comunió ja feia d’escolà a la partida de Santa Llúcia. Penes i treballs a respondre glopejant el confiteor i el suscipiat, tirallongues de llatí que ara ningú no se sap.

Ja més espigat, feia d’escolà als xuriguers. Mare de Déu Santíssima, aquelles bramades de gori-gori als cantars. Acabat el cantar, els capellans deien missa tots alhora. Capella-nada i un sol escolà, que era jo. No donava pas l’abast, a aquest li tocaven canadelles, a aquest altre el suscipiat, a aquell la campaneta del sanctus, a aquell altre les segones canadelles. Sort que no m’ho prenia massa a la valenta.

Fins que va arribar el gran dia.

Just encetats els dotze anys, m’encaminaren al turó de Sant Magí, on s’hi encimbella el seminari.

Començava la predestinació.

Ara que hi sóc.

Diu que a Barcelona n’hi ha un de molt savi i amb molta psicologia que dictamina si tens vocació o no en tens. No sé pas com s’ho deu fer, perquè, ben mirat, el més sereny dels apòstols era Judes i ja sabeu com va acabar-les.

Només puc creure que vas on Déu et duu. Encara que avui se les emboliquin, jo mai no vaig dubtar quina era la meva feina. Potser de ruc com sóc no em pregunto gota. Però, ara de vell, sé que faig de capellà perquè no serveixo per a d’altres.

Encara que en diguin penjaments, l’església ho aprofita tot.

I Déu encara més.