ARMISTICI

Què voleu, a pagès els veïns són els veïns.

Ara dic aquesta, ara et tomo l’altra, ens en rosegàvem alguna junts a ca la Bruta. L’Estruc Turu va provar de jugar a la botifarra però no va entrar-hi mai. Vaig plànyer els seus deixebles de la universitat, perquè, fet i fet, això de l’economia deu ser un joc de contro i recontro amb bosses més grosses.

La Montsy passava el dia tancada a les golfes, hi tenia l’estudi i no hi deixava entrar ningú. La Pam corria com ànima en pena, o ho semblava. Jo tenia la meva feina i les batalles del tomàtec, de l’escombra i dels grinyols havien assenyalat fronteres. Hi havia una mica més de pau.

Ens vam trobar a la placeta prenent la fresca i l’encetàrem. El Bolusiano s’hi va afegir. Ells xerraven i xerraven. El Bolusiano volia fer entenent que n’hi aplegava alguna, jo no hi aplegava res. La Pam em va donar una pipa i vaig aprendre a fer com diu que fan els anglesos, em ficava a la conversa a bufades de pipa.

No vam trigar a signar l’armistici. La terra per a qui la treballa, que l’hort el treballava jo; les escombres a un racó de la sagristia i la Xerrica que xerriqui; els grinyols més baixos i no tan a deshora, les campanes només quan toqués que toquessin.

Com deia dels xais, els marrans són esquerps fins que els saps la girada. Els homes són lluny fins que els tens per veïns. Fet i fet, aquells tres eren tan desgraciats o tan benaventurats com qualsevol altre.

La Mestressa gairebé m’hi va riure.

—Tronxo, tots els homes tenen ànima.

—A vegades no ho sembla, Mestressa.

—Tronxo, t’hauràs de confessar, el meu Fill ha mort per tots.

L’escolanet callava, no volia embolics amb ànimes.

Torno als veïns. Sense adonar-nos-en, ens avesàrem els uns als altres. Jo veia que l’Estruc Turu era un pobric, que la Montsy amb els seus fums era una altra pobrica i que la Pam en seguia la veta. Ells devien pensar que jo, tot i totxo, ni bramava ni duia trabuc.

Semblava que teníem pau i seny.

No van trigar a venir senyals de tamborinada.

La Pam va entrar-me a casa demanant-me si tenia un llapis, l’hi vaig donar. No va trigar a entrar de nou per demanar-me un trossot de paper, l’hi vaig donar. Vaig endevinar que en duia alguna al pap i volia buidar-lo. Fins que, venint-me a demanar no sé què, es va asseure a una cadira, va colgar el cap entre les mans, va esclatar a sanglots.

—Mossèn, sóc molt desgraciada.

Des d’aquell dia, la Pam em rodava per casa.

Les penes, germans, són com les cireres. En tibes una i en surt un penjoll.

Així que no va trigar a venir-me la Queia.

—Mossèn, l’home em fa el salt.

Ja m’ho havia temut, però em pensava que la Queia encara era a la teranyina.

—A veure com pots saber que et fa el salt.

—De dies que no m’amallona.

Les dones com la Bruta tenen la seva lògica i vés a atrapar-les. El Bolusiano anava enderiat per una altra i ja no es mirava la de casa ni per apallissar-la.

El Bolusiano corria torrat tot el sant dia.

I tota la no tan santa nit.

Al clarejar encara feia tentines al bell mig de la placeta, cridant a ple.

—Soy un cabronazo.

Vaig sortir per apaivagar-lo.

—Pater, li digo que sóc un cabronazo.

—Ben cert que ho ets. Però no ho arreglaràs pas torrant-te.

L’havia burxat i ara se’m posava a fer el gallet.

—Pater, que a mi no hay qui me renyi.

Mentre me’l carregava a l’esquena com una saca de farina, plorava a mocs.

—Pater, que li digo que sóc un cabronazo.

La Queia va obrir la porta sense dir res. Vaig pujar l’home fins al llit, el vaig descarregar i es va deixar caure com una saca de farina. Se’m va collar al coll fet un moc.

—Pater, usted sí que m’estima.

Amb la cara a regalims es va quedar adormit.

I ara aneu a explicar-ne d’aquestes als de la pastoral, la reforma litúrgica i l’estructuració econòmica. El Concili no ha arribat als borratxos; amb perdó del Concili i dels borratxos.

—Tronxo, no t’enfaristolis.

—Calla, mocós, que no estic d’orgues.

—No t’enfaristolis, Tronxo.

—Et dic que callis. Si m’hagués de creure el Concili t’hauria de dur a les golfes.

L’havia ben mocat.

BÍBLIQUES

De primer fou el safareig.

Conec massa el meu bestiar de pagesos per no sentir-ne la mullena. A la sortida de missa, les mitges rialles de mig conill sortien entre mitges paraules i migs gestos sorneguers.

Mai no va sonar cap nom, prou que els endevinava. Més d’un em tractava com si els veïns se m’haguessim begut l’enteniment. I no vull creure que en pensessin de pitjors de mi, potser perquè em sabien massa talòs per esbarriar-me de pastures.

Ningú no em deia res de cara, tant se val. Només ho hauria fet el Bolusiano, però aquell gall corria darrera les gallines nouvingudes i em feia vores més que cap altre.

—Tronxo, vés amb compte.

—No sé per on agafar-les, mocós.

—Et torno a dir que vigilis, Tronxo.

—I Vós, què hi dieu, Mestressa?

La Mestressa callava.

—Mossèn, que us socarrimareu.

El Ficanassos xalava mentre em deia aquesta. Mai no he estat tan a punt de ventar un bon castanyot a algú. Pau i seny, Tronxo.

Era com si la calitja s’anés fent més espessa i jo em trobés cada cop més perdut al mig del bosc, mentre sentia entorn els xipolleigs en els tolls de la xafarderia. No m’hi amoïnava massa, diguem-ho tot. En tenia prou de saber que Déu em veia. Em penso que, al capdavall, de tot el safareig en vaig sortir amb més pau.

Però m’embolico, no vull pas fer unes memòries espirituals, pobre de mi. Que poca memòria tinc; i faig el just d’esperit, com deia el pare Anton del seminari.

Torno al safareig.

Més ben dit, ara me les he d’agafar per les bíbliques.

El Casagreny va fer-me dir que si volia passar un moment per ca seu. Em va rebre amb la cerimònia que pertocava, potser amb una mica més de cerimònia de la que pertocava. Em va fer entrar al despatx, on ni ell no entrava mai; tant l’hereu com el cabaler eren fora.

Em va fer asseure cerimoniosament.

Cadascú té la seva tafaneria. Em va encuriosir saber com se les manegaria el vell patriarca per engegar-me les que m’havia d’engegar. I que no eren pas flonges. Pobre home. Amb tot el seu carregament de prudència, hauria de dir-me que deien que deien que la Pam i la Montsy s’entenien, que l’Estruc era un truc retrucat i que jo me les hi feia de beneitó.

Ep, només de beneitó.

Mentre em passaven aquestes pel cap, el Casagreny vinga a fer volts, revolts, volts i més revolts sobre la prudència que han de tenir els cristians i més els capellans, sobre el possible escàndol que dóna la imprudència, sobre la maledicència de segons qui, sobre el perill que certes males llengües fessin arribar-ne de coents als de dalt de tot.

I vinga. Santa prudència, ora pro nobis.

El meu patriarca, pobric, era tan cor de roure com Abraham.

I vinga, a reblar la prudència i la caritat ben entesa.

Fins que va tocar la Bíblia. No va arribar als de Sodoma i Gomorra perquè encara érem lluny de les estàtues de sal, però va seguir el fil de tots els pecats i pecadors dels temps dels patriarques, profetes i reis. Només faltava que em digués que els llibres dels Reis eren quatre.

—Casagreny, em pregunto si mai us heu arriscat.

—Sempre he mirat d’anar segur.

—Però vàreu casar-vos.

—Mossèn, prou sabeu que anava més segur que mai.

No el vaig empènyer, el pas que venia se’l va fer sol.

—Em vaig arriscar a tenir fills i m’ha sortit aquest cabaler.

Potser fou l’únic moment de la meva vida que m’he destapat.

—Aquest cabaler ja no és al llibre dels Reis, és amb la samaritana dels cinc marits, la Maria dels set dimonis, el Zaqueu que espremia els seus i guanyava quartos amb els romans, l’evangelista publicà, sant Pere dels galls, sant Pau de Damasc, la dona que havien d’apedregar.

El Casagreny callava.

—Em sembla que el Fill de Déu no tenia gaire aturador quan calia apropar-se als malaventurats.

El patriarca va besar-me la mà.

—Mossèn, que Déu us ajudi.

Arribat a casa, vaig pujar al cambril.

—Mestressa, doneu-me seny i pau.

Em va semblar que somreia.