EL BOLUSIANO

Amb la pau no em podia pas oblidar de la Quela.

Rabiüda, esventada, renegaire, esterrabaldada, estripada i desvergonyida, la Quela és una bona dona.

Sense el seu Bolusiano corria com ànima en pena.

Vaig anar a ciutat, fent-me un tip de córrer i no atrapar.

L’Estruc Turu estava reunit, l’endemà estava reunit, l’altre dia estava reunit. No el vaig poder veure. Sembla que és un d’aquests peixos grossos dels impostos que ara fan les del Cabreta. Només que el Cabreta fotia els quartos dels rics i en donava algun als pobres, mentre que aquests d’ara ens els foten als pobres per donar-los als rics.

—Tronxo, no t’emboliquis, que no saps res d’economia.

—I Vós tampoc, Mestressa. Dit sigui amb perdó.

Deia que no vaig poder atrapar l’Estruc.

De la Montsy, ni mena. Feia exposicions a l’estranger.

Només vaig trobar la Pam. Plorades. Aquell ganàpia l’havia deixada, i sort que en va tenir. Però plorades pel ganàpia. Entre plorada i plorada no parava de conferències i congressos. Més plorades. No sabia res del Bolusiano. Més plorades. Encara la veig de tant en tant.

Vaig tornar al Greny.

La Quela, de tanta pena s’havia quedat sense ànima.

El Temístocles no sabia res del Bolusiano, els altres paisanos tampoc. El civil assegurava que no s’havia pas perdut per a tothom, que «alguna pájara lo tiene en la cama».

La Quela deia que volia matar-se.

I vinga, altre cop a ciutat. Res de res.

Quan ja només em restava abocar-hi parenostres, vaig rebre carta del Bolusiano.

Les hi agafava per les tristes i planyívoles. Després de dir que era un cabronazo, afegia que l’havien recollit uns paisanos, y que Dios se lo pague. M’aclaria que ell no era culpable del botellazo al meu cap, i que mai no endevinaria qui me l’havia ventat. Feia el ploricó recordant la Queia. Tornava a allò del cabronazo, per afegir que jo, tan buenazo, no el deixaria a la estacada. Em deia on vivia. Acabava besando su mano reverenda.

Me’n vaig anar a ciutat, em va costar de trobar el carrer, la casa i el pis. Vaig trucar. Va obrir-me una vella tota negra, una mocosa tota mocs treia el nas pel darrera.

—Bolusiano, que va por ti.

El Bolusiano havia perdut els palpissos. Em va abraçar i moquejar.

—Pater, usted és el meu padre.

Més abraçades i més moquejades.

—Pater, li dic que vostè és el meu padre.

—Voldria saber com anem de torradores.

—Pater, ara deixem esto.

—Doncs, anem.

Al caient de dia vam arribar a la placeta de ca la Bruta.

—Queia, que tens visites.

I me’n vaig anar sense esperar-la.

—Mestressa, me n’he anat abans d’hora.

—Has fet bé, s’han de trobar sols.

—I més val no sentir les de la Queia quan s’esbrava.

Vam passar uns dies bons, el Bolusiano semblava el manyac i no bevia.

Pau i seny, marededéu del Greny.